Josep Maria Pàmies: Les butlletes de la felicitat

El poeta Antonio Machado deia que no hem de tenir por a la mort ja que, mentre nosaltres som, la mort no és i quan la mor és, nosaltres no som. Aquesta afirmació, tot i ser certa, caldria matisar-la amb una afirmació del novel·lista Carlos Ruíz Zafón, existim mentre algú ens recorda i potser acabar-la d’arrodonir amb les paraules del premi Nobel francès François Mauriac quan deia que la mort no ens roba els éssers estimats, al contrari, ens els guarda i els immortalitza en el record. És la vida la que ens els roba, i moltes vegades d’una manera definitiva. Això ve a tomb del fet que el passat dia 12 d’aquest mes de setembre moria a Reus, Josep Maria Pàmies Montseny als 88 anys d’edat. Qui sap, és força probable que molts dels lectors d’aquest article no sàpiguen qui és, només la família, els amics i la gent que el va tractar en vida sabran qui és, com era i qui era.

Vaig tenir notícies de la seva mort a través d’un dels seus nets i em va entristir molt

Personalment, vaig tenir notícies de la seva mort a través d’un dels seus nets i, la veritat sigui dita, em va entristir molt. Confesso que m’hauria agradat saber d’ell abans i poder veure’l, poder parlar-hi i recordar vells temps. Qui sap, també podria ser que ell no tingués cap record meu, que el meu pas per la seva vida hagués estat només un episodi fugaç i sense cap transcendència, però a mi em toca dir que el temps que vaig passar al seu costat va ser engrescador, vivificant i que sempre l’he recordat amb alegria i afecte. És el que deia Mauriac, la vida, en certa manera em va robar el retrobament i la mort el preserva en el record, com si ell i jo seguíssim vivint en aquell punt que la memòria ha convertit en mite.

I potser per tal de fer-ho més entenedor caldria situar els antecedents. El meu avi, Francesc Nogués Rebull, paleta de professió, va tenir molt a veure en la construcció de la fàbrica Virginias de Reus i era una persona de confiança i estimada pels propietaris, la família Rodríguez i pels treballadors de la casa. S’hi movia amb tota llibertat i això em permetia a mi, que era un nen, veure com es feien les galetes, menjar xocolata o torró directament de la pastera, gaudir dels gelats Frigo i mil i una meravelles captivadores. Quan vaig ser més gran, vaig aprofitar la influència per a guanyar uns diners extres repartint mones per Pasqua, gelats durant les vacances d’estiu i convertint-me en ‘l’ajudant’ del Josep Maria, que amb la seva DKW, tenia cura de la logística entre els centres de producció i els de venda de l’empresa.

Al costat del Josep Maria vaig descobrir una part brillant i activa de la vida adulta

Tot i que vaig fer-ho durant tres o quatre temporades, jo era un nen i ell, tot i que jo el veia molt més gran crec de deuria tombar la quarantena. Qui sap, probablement per la relació d’amistat amb el meu avi, em va tractar sempre amb un afecte especial, cosa d’altra banda no gaire complicada perquè era un personatge afable, rialler i simpàtic, eternament enganxat a un caliquenyo, una mena de puro rústic que es comprava mig de contraban i que, anys més tard acabarien prohibint, que ell embolicava amb paper de fumar. Feia el mateix que ell, anàvem pels bars a repartir comandes quan a Reus encara es podia aparcar just a la porta dels llocs, tot i que el centre d’operacions era el Bar Victòria del Camí de Riudoms, molt a vora de la fàbrica. Allí esmorzàvem, rèiem i també jugàvem a una mena de loteria alegal o  directament il·legal. Compraves butlletes i anaves guanyant premis que podien arribar a un màxim de 500 pessetes.

Al costat del Josep Maria vaig descobrir una part brillant i activa de la vida adulta i, el millor de tot, vaig ser feliç, molt feliç i sí, potser tenia a veure amb l’adolescència i amb la manca de preocupacions que porta aparellada, però vull creure que el gran responsable d’aquesta petita parcel·la de felicitat va ser ell, el Josep Maria Pàmies i per això l’he dut sempre al cor i encara que ara ja no hi sigui físicament parlant, continuarà formant part dels meus records més feliços i no tinc cap dubte que el millor lloc per romandre anys i anys és sempre a la vora de la felicitat. Gràcies Josep Maria, sé del cert que algun dia tornarem a circular en DKW i obrirem butlletes de colors amb la confiança que ens tocarà el premi gros.