La setmana passada em van convidar a assistir a una conferència que feia Oriol Junqueras a un dels tinglados del Port; vaig acceptar perquè el títol era prometedor: Una nova ambició per al Camp de Tarragona. L’acte va gaudir d’una gran i variada assistència, prova que un bon titular motiva sempre interès; a més jo soc del parer que en l’actualitat ens calen visions raonades sobre la nostra realitat territorial que sembla que finalment acabarà consolidant-se com una àrea poblacional i econòmica homogènia.
La trista realitat
de la política actual és que tot va de vots, de llargs períodes preelectorals
Deixant a banda alguna picabaralla extemporània, els ciutadans sabem que de moment l’únic que hi ha és una comissió que ha de posar a punt un Pla Estratègic per als inicis de 2026 i que elaborarà després un Pla d’Acció al final del primer trimestre. Quan arribi el moment veurem si per fi hi haurà hagut una voluntat política per a tirar endavant aquest projecte interterritorial. Doncs bé, atès el punt en què es troba el procés, jo confiava que el president d’ERC ens donaria la seva visió sobre el que s’estava gestant i per a què ens serviria tot el que s’està fent; però em vaig equivocar, ja que la seva va ser bàsicament una dissertació històrica basada en l’evolució econòmica i social que havia experimentat el Camp des de finals del XIX fins a l’actualitat; a més, el repàs de les seves potencialitats va servir per a demostrar els seus coneixements sobre la matèria, donada la seva condició de professor d’Història econòmica. Escoltar un polític culte sempre va bé.
Vist amb una certa perspectiva, en realitat el discurs d’Oriol Junqueras va ser el d’un orador que anava amb peus de plom, sobretot cada cop que citava fets rellevants i havia de fer referències geogràfiques específiques, això es produïa bàsicament quan mirava el seu auditori i hi veia gent de Tarragona, de Reus, de Valls i fins i tot del Priorat, aleshores feia el·lipsis geogràfiques per a no donar preeminència a cap població ni comarca; alguna d’aquestes foren tan òbvies com quan va parlar del pes transformador que tingué en l’economia del camp tarragoní el comerç de l’aiguardent oblidant-se d’aclarir que aquest sector fou impulsat des de Reus. No seré jo qui el critiqui, ja que aquests equilibris discursius són normals en els polítics barcelonins quan es desplacen al sud del Llobregat i, per tant, ell no en va ser una excepció; sense anar més lluny els consellers de l’actual Govern de la Generalitat quan ens venen a veure dia si i dia també, parlen de l’abandó a la que havia estat sotmesa una zona inconcreta que anomenen Tarragona i que no acabem mai saber si només inclou la capital, o també d’altres poblacions del Camp, o de la costa, o... de la província!
La manca d’entesa serà el nostre fracàs, però també el de les institucions catalanes
La trista realitat de la política actual és que tot va de vots, de llargs períodes preelectorals, electorals i postelectorals. Probablement és per aquest motiu que els polítics del Cap i Casal no es volen comprometre i fuguen d’estudi tot dient: «Nosaltres farem allò que decideixi el territori» i frases semblants. En el tema que ens afecta no es mullen tot i saber que el que està en joc és la cohesió territorial de la segona àrea socioeconòmica de Catalunya, la mobilitat dels seus habitants, la contaminació que pateix, l’escassetat de l’aigua, del turisme massiu, etc.
Jo em sento bé quan escolto paraules enaltidores sobre el Camp com les que va pronunciar el Sr. Junqueras i també quan els consellers del Govern reconeixen el nostre potencial, però jo els demanaria a uns i altres que fessin un mica més d’esforç intel·lectual, que ens escoltessin i que prenguessin compromisos reals per a solucionar els nostres problemes.
Els ciutadans del Camp vivim un temps d’interrogants, ja que si les institucions del territori no aconsegueixen un compromís per a consensuar com ha de ser en el nostre futur, ja ens podem oblidar de que viurem millor. Si no hi ha entesa evidentment serà el nostre fracàs, però també el de les institucions catalanes, és a dir, dels partits, del Parlament i del Govern, per molt que fuguin d’estudi.