Bucket list

No fa massa algú em va dir que les xarxes socials van plenes d’idees per a confeccionar-te la teva pròpia ‘bucket list’. No sabia massa bé de què em parlava però vaig dissimular i vaig continuar amb el que feia, que segurament era avorrit i anodí. Desprès a la ràdio algú va parlar de la bogeria que s’ha instal·lat entre milions de persones per realitzar les seves bucket list i del negoci que això suposa.

La curiositat diuen que va matar al gat i en aquest cas em va fer aturar-me un moment i buscar la definició de la cosa. El primer que em va sortir va ser això: Bucket list o llista de les coses que vols fer abans de morir-te.

Poso un exemple, però gairebé els milions d’entrades a Internet diuen el mateix: Ràpel per una cascada, portar un vaixell fora borda per un pantà infestat de caimans, fer surf sobre una ona gegant, viatjar amb un trineu tirat per gossos per l’Antàrtida o per l’Artic (sense distinció), muntar en tirolina a Costa Rica i a l’Amazones, fer un flip en un trampolí (això no sé el què és), fer-me un tatuatge, volar amb ala delta, agafar un tauró (per on? Com s’agafa un tauró? Potser vol dir pescar un tauró?

Però com ser un somni pescar un tauró?), saltar d’un penya-segat (no especifica com, però imagino que vol dir puenting o alguna cosa per l’estil), kite surf, navegar amb un submarí personal (Nemo), paracaigudisme, jugar a un joc de paintball, ràpel a una cascada, ràpel a una cova, passejar en un globus aerostàtic, nedar amb dofins (això hauria d’estar porhibit), nedar amb taurons (sant tornem-hi), nedar amb raïa (pobres criatures), caminar sobre brases calentes i envoltar el meu coll amb una serp (Quina serp? Una boa constrictor?).

A Google hi ha 11.280.000.000 d’entrades sobre el tema. És a dir, milions de persones arreu passen el seu temps fent llistes on enumeren una bogeria darrera de l’altre (amb perdó dels practicants d’esport de risc, que aquí no és tracta d’això, que si hom és surfer, alpinista o li agrada volar sense motor és –primer– el seu problema, i segon, sap el pa que s’hi dona i cadascú fa el que vol en aquesta vida mentre tingui una bona assegurança). Del que parlem és que el fenomen ‘bucket list’ és la demostració –si és que encara ens fa falta demostració– del grau d’estupidesa absoluta al que hem arribat.

L’origen de la idea és una pel·lícula, O ara o mai (originalment en anglès: The Bucket List) protagonitzada per Jack Nicholson i Morgan Freeman. Tot parteix de la proposta que un professor de filosofia del personatge fa als seus estudiants: elaborar una llista de totes les coses que volen fer, veure i experimentar a la vida abans de morir.

La pel·lícula és del 2007 i si no l’han vist tampoc cal que passin pena. Però el què sí ens hauria de fer reflexionar és perquè la necessitat de cercar experiències al límit, la majoria de vegades amb una impremta de carboni exagerada, on es posa en risc la vida d’altres éssers vius (quina obsessió per nedar amb balenes, dofins, tonyines... Algú els ha preguntat mai si volen nedar amb nosaltres?), per sentir-nos vius i encara pitjor, per creure que la vida que hem viscut ha pagat la pena.

Afortunadament les xarxes socials també ens han ofert un dels millors moments possibles: l’acomiadament de la professora d’espanyol assassinada a Saint Jean de Luz per un dels seus alumnes.

Davant del seu taüt, el seu marit i els seus amics s’acomiaden d’ella ballant swing mentre Nat King Cole canta allò de que «L per com em mires, O és de l’única forma que sé mirar, V perquè és extraordinari, E perquè és més del que puc adorar. LOVE». Que sigui doncs l’amor l’únic somni en la nostra llista de desitjos abans de morir.