Cambrils. Entre la nostàlgia i el despropòsit

Les ciutats tenen ànima, una personalitat que es va edificant generació darrere generació. Com unes capes que es van sobreposant i que creen un paisatge humà, urbanístic, cultural, històric... En el que sobresurt un patrimoni col·lectiu que té una forta càrrega simbòlica, i que és essencial en la construcció d’aquest espai compartit que és una ciutat.

Una ciutat cerca l’equilibri entre la necessitat de transformar-se per adaptar-se als temps, i la preservació de la identitat. En aquest dilema entre modernitat i respecte a la història, sovint entren en joc els interessos. Molts, legítims. Altres no tant. I són els poders democràtics els que han de vetllar perquè aquests conflictes es resolguin en bé del conjunt de la ciutat, i no dels sectors que tinguin més capacitat de fer pressió.

Amb tot això pensava arran de l’intens debat que s’ha viscut a Cambrils al voltant de l’antiga estació de tren. L’he seguit molt de prop perquè considero Cambrils com una de les meves ciutats, amb Valls i Barcelona. La família hi hem viscut molts Nadals, Setmanes Santes i estius des de fa quasi quaranta anys. Sempre amb l’estació al fons (s’intuïa des de la finestra).

La desaparició de la via del ferrocarril trenca, per fi, la barrera que dividia la trama urbana de la ciutat. I és el punt de partida d’un proper tramvia que ha d’articular les comunicacions amb el camp de Tarragona. El canvi significa un extraordinari progrés per Cambrils. Quedava l’estació allí al mig d’una futura avinguda. Preservar-la, era fruit de la nostàlgia o la defensa d’un símbol de la ciutat? No em sento amb prou arguments per contestar.

Però els hi confesso que no tinc el mateix sentiment cada vegada que passo per la plaça del Pòsit. Allí, fins a l’any 2005, com saben, hi havia el Pòsit dels Pescadors. No era una joia arquitectònica, però sí un símbol inqüestionable de la identitat de la ciutat. De la seva gent, dels seus pescadors. I amb ells, de tot el que significa Cambrils. Construït l’any 1924 per la Confraria de Pescadors, acollia sessions de cinema, concerts, actes culturals, polítics, i, fins i tot, una escola pública. Fins a l’any 1982 s’hi celebraven les subhastes del peix. Després va seguir com a Mercat Municipal i espai de vida cultural i gastronòmica. La història del segle XX a Cambrils transcorria pel Pòsit, com si fos al compàs del seu icònic rellotge.

L’edifici amenaçava ruïna, és veritat. Però la tecnologia permet reconstruir edificis respectant la seva imatge externa, la seva personalitat. Cal la determinació d’una societat civil compromesa i la voluntat dels seus representats polítics. Ciutats de tot el món han salvat el seu patrimoni urbanístic i sentimental amb obres que semblaven impossibles. I n’han salvat, sobretot, l’ús públic.

Cambrils, que en moltes decisions ha aconseguit mantenir el caràcter de la ciutat, aquesta vegada va optar per la solució més senzilla. Enderrocar l’edifici. I obrir un solar en el principal espai urbanístic que Cambrils comparteix amb els seus milers i milers de visitants. Un solar tan temptador que ja des del primer dia es va convertir en objecte de cobdícia. No tenim prou línies per relatar disset anys de vicissituds. Només direm que, com si es tractés d’una maledicció bíblica, la plaça, avui, ‘segueix en obres’.

En lloc del vell Pòsit dels pescadors, d’aquell edifici que havia estat l’ànima cívica de la ciutat, hi haurà, un dia, quan ho permetin les finances dels promotors, un gran hotel de luxe. De moment, allí continuen les tanques i un bloc gris que desentona de forma clamorosa amb el seu entorn. Més al nord, el terreny que fins fa tres setmanes ocupava l’Estació serà part de l’avinguda que ha de connectar els barris de Cambrils. I potser això alleujarà la nostàlgia que senten els que han defensat l’Estació fins a l’últim moment. Em temo que mai sentirem el mateix al bell mig del barri marítim. Un despropòsit!