Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Corrupció al Parlament Europeu

    Cal un debat a fons sobre els límits de la corrupció i establir mesures efectives per intentar aturar-la. El descrèdit arriba cada vegada a un percentatge més alt de la població

    12 diciembre 2022 18:45 | Actualizado a 13 diciembre 2022 07:00
    Montse Melià Roset
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    L’any que encetarem d’aquí a poques setmanes tornarà a ser any electoral a tota Espanya perquè hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a moltes CCAA i segurament també eleccions generals i inclús no es pot descartar que n’hi hagi a la Generalitat si el govern minoritari d’ERC troba massa entrebancs per tirar endavant.

    Tot això ve a tomb perquè trobo que seria un bon moment per parlar prèviament a la campanya del tema de la corrupció, que certament no és únicament nostre. Sense anar més lluny la vicepresidenta del Parlament Europeu, Eva Kaili, membre del partit socialista grec Pasok, ha estat detinguda i imputada per pertinença a una organització criminal, corrupció i emblanquiment de capitals en el marc de la investigació sobre els presumptes suborns amb l’objectiu d’influenciar les decisions de la cambra.

    La policia la va interrogar per la seva possible relació amb una trama de presumptes suborns per part de Catar a persones amb capacitat d’influència al Parlament Europeu. La presidenta de la cambra europea ja li ha retirat les funcions de vicepresidenta. Sembla que a la trama hi ha més persones implicades, alguns membres del Parlament.

    Aquest tema és realment molt obscè. Tots sabem que els sous dels eurodiputats rasos i ja no diguem dels que tenen càrrec com aquesta vicepresidenta ara suspesa i detinguda no són precisament xavalla.

    Creiem, o creia, que justament aquests sous elevats es justifiquen per evitar la temptació dels suborns alhora que per atraure talent a les institucions públiques europees. Però sembla que l’avarícia humana no té aturador, que n’hi ha que mai en tenen prou i no només això sinó que estan disposats a fer el que calgui per omplir les seves butxaques, encara que acabin deixant a l’alçada del betum tota la institució europea a banda dels seus propis partits.

    El debat sobre la corrupció considero que hauria de partir del fet d’on situar els límits. Alguns tan laxos i d’altres tan estrictes, segons d’on parteixin les crítiques. Em refereixo a allò tant suat de veure la palla en l’ull dels altres i no veure la biga en el propi.

    El cas de la Laura Borràs és bastant il·lustrador. Hi ha els que diuen que l’acusació per la qual la jutjaran és inventada, els que diuen que el suposat delicte del qual l’acusen és el mateix que fan bona part de les administracions, i els que donen per fet que hi ha delicte i punt. Probablement, els mitjans de comunicació hauríem de ser més cautes, que la majoria ja ho són que quedi clar.

    Però n’hi ha que no ho són gens i n’hi ha que fins i tot fan acusacions que són obertament falses, només cal recordar les que han fet contra Pablo Iglesias i Irene Montero o els comptes inventats de Xavier Trias. Per tant, hauríem de ser capaços d’establir unes mínimes regles del joc que puguin deixar en evidència als que se les saltin. Ja admeto que és pràcticament impossible de fer, però almenys s’ha d’intentar.

    I encara hi ha una altra qüestió que no és corrupció, però que s’hi assembla força o si més no actua directament contra la línia de flotació de la igualtat d’oportunitats. Les administracions acostumen a contractar càrrecs de confiança i assessors entre la seva militància cosa que deixa sense oportunitats a moltes persones qualificades alhora que en contracta, sovint, d’altres d’una qualificació més que dubtosa i això que els paguen uns sous gens menyspreables.

    Potser també és per això que s’ho queden ells tant com poden. Això els desacredita del tot i augmenta el desinterès per la política de la major part de la població. Ja no és de fet un allunyament és un abisme.

    Potser els hi podríem canviar el nom i no dir-los càrrecs de confiança a una bona part perquè alguns és clar que sí que ho són.

    Establir una limitació de mandats ajudaria molt a generar més confiança en la política i els polítics tot i que sempre n’hi ha de descreguts per principi. La transparència real de les administracions és un fet que també ajudaria a restablir confiança de la població envers la política.

    Diu el The economist que els espanyols es queixen molt i no creuen en els seus polítics. Alguna cosa hi tindran a veure els partits polítics espanyols. Potser no arribem al nivell dels italians on ja fa anys que va fer fortuna la frase «piove, porco governo» però ens hi estem acostant força. Fa pocs dies ho vaig poder comprovar en una botiga, «que bé que plou perquè necessitem aigua» li vaig dir jo a la dependenta. I ella em va dir... «vagi a saber que en faran de l’aigua!» Doncs això.

    Comentarios
    Multimedia Diari