Tant el president Puigdemont com el ministre de la Presidència del govern espanyol, Félix Bolaños, han remarcat aquests dies que hi ha una oportunitat històrica damunt la taula per resoldre el llarg conflicte d’encaix de Catalunya i Espanya, que ha tingut el seu últim esclat en el procés i votacions de l’1 d’Octubre del 2017. La nova composició del Congrés de Diputats de les eleccions del juliol, on l’independentisme català, entre els abstencionistes i aquells que han fet un vot útil per evitar que governi l’aliança de PP i Vox, ha perdut 600.000 vots, els ha acabat donant fins i tot més força decisiva que en altres situacions. L’empat a 7 regidors entre ERC i Junts, a diferència d’altres legislatures també ha fet imprescindibles els vots dels diputats juntaires si Pedro Sánchez vol seguir a la Moncloa, un cop hagi fracassat la investidura d’Alberto Núñez Feijóo que implora 4 diputats, i que fins i tot va oferir al PSOE un mandat de dos anys a canvi dels seus vots, i el compromís a desencallar el bunyol de la renovació de la cúpula judicial, que ha acabat sent el braç executor del PP.
Un moment històric resolt no per convenciment dels grans partits, sinó vist des de la necessitat dels vots. No és que tingui un gran fonament, però ja va passar també amb els indults i amb la reforma del Codi Penal. També ha passat amb l’ús del català al Congrés o Europa. Ara es parla d’amnistia però no com una eina inabastable, sinó com una possibilitat real per resoldre la situació dels exiliats, i la de tots aquells centenars d’encausats judicialment per l’1 d’Octubre. De nou Jaume Asens, per bé que defenestrat en les últimes llistes electorals del seu partit, és l’home clau, és l’artífex d’aquesta solució, com ja va passar amb la reforma del Codi Penal i els indults. L’hem vist a la foto de Brussel·les amb Yolanda Díaz, Puigdemont, i Comín, i és qui negocia també amb ERC, Bildu, PNB i Junts, buscant suport per a un govern dels socialistes i Sumar.
La brama en contra d’aquesta possible amnistia es mou tant en àmbits del Tribunal Suprem, com en les del PP-Vox, i també entre els clàssics del PSOE, González i Guerra i els seus antics barons. Res que no es pogués intuir. La diferència d’aquest moment és que el grup parlamentari sembla prou sòlid i fidel a les intencions de Pedro Sánchez, com perquè pateixi del transfuguisme que ensorrés el joc de cartes.
L’amnistia com a pas previ a una negociació durant la legislatura que inclogui l’autodeterminació i un possible referèndum. Mentre es va fent el debat sobre si l’amnistia que ha d’aprovar el Congrés té cobertura constitucional, també es debat si l’autodeterminació és per a territoris colonials o si també per a realitats nacionals com Catalunya. I si el referèndum consultiu com el de l’OTAN o el del 2005 per a la constitució de la UE, fet servir amb l’article 92 de la Constitució, també seria d’aplicació.
Avui, Diada Nacional de Catalunya, tinc a les mans un nou llibre de l’historiador Joaquim Albareda, Vençuda però no submisa, que recomano per refrescar com es va viure a tot el país però també especialment a les nostres comarques la derrota austriacista del 1714, i l’assumpció de la Corona espanyola per part dels borbons, i l’abolició de les institucions de govern pròpies i les vies de representació política. Sovint s’ha venut com una etapa de prosperitat econòmica facilitada per la nova estructura, però Albareda rastreja al seu llibre la dissidència, la protesta, les denúncies de corrupció del poder que fan els gremis (va ser notable el cas de Tarragona ciutat), els memorials de greuges constants i també alguns episodis de revolta. Si l’ocupació del 1714 no és colonial poc li’n falta, el sistema de predomini militar per assegurar la subjecció dels catalans. Com deia Giulio Alberoni, principal assessor del rei Felip V: «Cuando se conquista un país y es cuestión establecer una nueva ley y gobierno en él, se ha de hacer todo prontamente». Per això s’ha explicat tan poc i malament aquell episodi.
El moment històric que recordem avui i que s’ha anat mantenint viu, fins al punt que és en la solució a la investidura de Pedro Sánchez.
