Descobrir l’esplendor d’un país barroc que no es reconeix

«El barroc català té una connotació negativa perquè ho veiem amb uns ulls d’avui, quan va ser l’arma visual propagandística de l’església catòlica en un moment d’escissió i cal recordar que la gent quedava meravellada en contemplar aquells retaules daurats». És Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (UB) i autora del llibre Paisatge Barroc, l’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII, amb un clar objectiu divulgador. Considerada una de les veus més autoritzades al voltant del Renaixement i el Barroc, aquesta professora d’art a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), reivindica un període injustament associat a decadència i que, en canvi, defineix bona part del paisatge de la majoria dels nostres pobles.

Sovint s’ha vinculat la paraula barroc a alguna cosa recarregada, excessiva i, fins i tot, de manca de gust, en contraposició a l’austeritat decorativa del món clàssic. El llibre de Maria Garganté proposa un viatge de descoberta, amb molta presència de les comarques de Ponent i del sud de Catalunya, per posar al seu lloc el període i, en conseqüència, adonar-nos que tenim un país molt més barroc del que ens imaginàvem.

D’entrada, cal situar el barroc en un moment polític i religiós clau, com va ser el Concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563), en el qual l’Església catòlica havia de respondre a la seva divisió per l’aparició del protestantisme. En aquest sentit, la Contrareforma fomenta l’art a l’interior de les esglésies amb una clara vocació pedagògica i propagandística, amb els retaules escultòrics i no pintats, com a principal exponent.

La destrucció del 90% del patrimoni religiós, majoritàriament barroc, durant la Guerra Civil ha contribuït al seu desconeixement. Com explica Garganté en el seu llibre, cal anar a Andorra o a la Catalunya Nord per contemplar multituds de retaules intactes, construïts durant els segles XVII i XVIII per artistes catalans. Entre les excepcions que s’han pogut preservar, destaquen per la seva qualitat les esglésies de l’Aleixar i del Pont d’Armentera.

Però més enllà del barroc religiós, hi ha un barroc civil encara molt present mitjançant construccions de defensa, com la Torre Vella de Salou i la Torre del Port de Cambrils, les masies a la Catalunya interior i majestuoses cases residencials, com el Portal del Pardo al Vendrell, el Palau Bofarull a Reus, la Casa Castellarnau a Tarragona o el Casal dels Montoliu al Morell.

«El perfil de la majoria de pobles del Camp de Tarragona és un perfil d’origen barroc», destaca l’autora del llibre. Ho diu en clara referència als campanars de les esglésies que dominen el paisatge i també per bona part de les cases que constitueixen els nuclis antics de les poblacions, que daten del segle XVII i segle XVIII. «Sovint pensem en clau medieval, quan la majoria de cases es van aixecar a finals de l’edat moderna», puntualitza la historiadora.

Amb tot, l’element més definitori del paisatge barroc català és la xarxa d’esglésies parroquials, ja sigui perquè es van construir de nou o es van renovar, i que lluny de transmetre decadència són un reflex d’un període d’expansió econòmica.

El Camp de Tarragona és «un testimoni privilegiat», en paraules de Garganté, d’aquesta etapa de prosperitat gràcies a l’impuls del comerç de l’aiguardent. «Era el poble qui decidia la construcció d’una església, de manera que es convertia en un signe d’identitat», recorda l’autora del llibre, per qui els temples eren una mena de «castell del poble» en contraposició al poder feudal.

El llibre serveix per constatar també la forta petjada del barroc en alguns dels monuments medievals més representatius: la capella de Santa Tecla a la Catedral de Tarragona per potenciar el culte a les relíquies; les portalades als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus; la façana grandiloqüent de la Catedral de Tortosa. I en el cas de la cartoixa d’Escaladei, Garganté defensa que s’hauria de parlar més aviat de monestir barroc, en referència al període al qual corresponen les estructures conservades.