Diuen que vivim d’il·lusions: els propòsits d’any nou són com la loteria

Mana la tradició que a Cap d’Any es faci propòsit personal de canvis per al nou any, sigui des de la reflexió íntima, sigui expressant-nos públicament amb la intenció de reforçar el compromís adquirit. N’hi ha tants, de desitjos a fer! I alguns de força persistents, arrossegats de sempre sense que hi hagi humana manera de convertir-los en realitat. També es llancen al vent utopies nascudes de la bona intenció, malgrat que les sàpigues impossibles de realitzar.

Ja que hi som i hem introduït el tema, seria magnífic que tothom desitgés ensems, per esmentar un exemple a l’atzar, la imposició de la meritocràcia en el mercat laboral. I si pot ser, arrencar la revolució del mèrit amb la classe política, a veure si acabem la mediocritat regnant, imposada per aquells que es projecten gràcies a la possessió d’un carnet concret, a la voluntat de viure bé sense treballar gaire en benefici de la comunitat i dedicar-se en exclusiva a rebre ordres del partit. Tot, per garantir una paga prou sucosa que, amb certesa, no aconseguirien per capacitat en la majoria dels sectors del mercat laboral. Quin país més maco ens quedaria si ens traguéssim aquesta crosta eterna, però no hi ha ni hi haurà manera, prou ho sabem.

I posats a fer, per continuar en el mateix camí fressat de bombes, quanta felicitat obtindríem si desapareguessin els comissaris polítics. Sí, just aquells que segons les seves dèries, obsessions i evidents limitacions ens marquen un camí caracteritzat per la mediocritat inherent al sectarisme. I si ens embalem en aplicació concreta, que desapareguin les mans que condicionen el rendiment, prestigi i credibilitat de TV3, aquella televisió nascuda per a ser «la nostra» i que han convertit en una eina de propaganda al servei del govern, així de trist, així de cru, per gentilesa d’un grup minoritari que fa mans i mànigues i ho prova tot per aconseguir el seu únic objectiu. Res de millorar-nos la vida, no, que ja ens afaitem de fa estona. Simplement, perpetuar-se al poder el temps que sigui sense necessitat de lluir cap projecte col·lectiu que no sigui surar i preocupar-se en exclusiva del benestar dels seus acòlits.

Ja que anem decidits en la proposta de desitjos impossibles, no parlem ja de la fi de les guerres, de la indústria militar i de tantes frustracions per a qualsevol amb dos dits d’humanisme a l’ànima, sinó que ampliem el focus a les Espanyes tot pregant que s’acabi la mentida i el seguiment fidel als principis de propaganda dictats per Goebbels fa una pila d’anys. El nazisme, sí, acceptem-ho d’una vegada, perviu en els vells manaments de la comunicació de masses, força emprats per la dreta espanyola quan pretén, de manera tant interessada com irresponsable, faltar completament a la realitat i deshumanitzar l’adversari polític, sembrar l’odi al diferent en benefici propi i emprar tota mena de cortines de fum barallades també amb un mínim de decència i reflex de la realitat. I perquè no rebin només d’un cantó, també pregaríem per la desaparició de l’esquerra woke, tan banal i estúpida en la reivindicació de les seves foteses.

Els bons propòsits en l’arrencada de cada Any Nou haurien de durar tres o quatre dies que ens permetessin completar un llistat enciclopèdic de coses i casos mereixedors d’un canvi radical. No acabaríem mai i, per això, preferim no dispersar-nos en la pluja de peticions. I per això, preguem salut i prou, que som pragmàtics. Ni podem limitar els somnis al terreny que trepitgem perquè si demanem, per exemple, una Tarragona neta sabem d’entrada que acabarem decebuts i pregant que no empitjori.

Al final, per molta ambició que posis en la voluntat de canviar el món aprofitant el canvi d’any, acabes clavat de peus a terra i fent desitjos modestos: Va, que pugi el Nàstic a Segona i aconsegueixi així els recursos per eixugar el dèficit. De la resta, l’experiència dicta que poc veurem canviar i prou ho sabem per experiència acumulada. És com jugar a la loteria. Saps que no et tocarà, però no t’estàs de somiar truites una estona. Bé diuen que també es viu d’il·lusions.