Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Dues màscares

    El fet teatral, la presència, l’anar al teatre, té components que no tenen les altres arts. La trobada davant d’allò que és únic, que es fa en aquell moment per nosaltres, espectadors

    06 noviembre 2023 18:52 | Actualizado a 07 noviembre 2023 14:00
    Xavier Graset
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Al recordatori del funeral de l’apreciat dramaturg tarragoní Sergi Xirinacs Díaz, que té forma de punt de llibre, a una banda hi apareix la seva caricatura, amb les dues màscares teatrals a les mans, la del plor i la de la rialla, ens diu que va morir per Tots Sants d’aquest any 2023, i al girar el punt, hi llegim una frase de sa germana, l’escriptora Olga Xirinacs, que diu: «Hi ha un camí d’esperança, aquell que porta a la primera estrella, on tots tenim un amor secret».

    Trasbalsat per la seva sobtada mort em venia a la memòria, a més de la seva bonhomia, i posat sempre entre somrient i de fi observador, el dia que va acompanyar sa germana perquè l’entrevistava al Més324 de TV3, i mentre abans de començar comentàvem la jugada del moment.

    Afectada al febrer ja per aquest ambient sempre preelectoral que impregna tots els mesos de l’any, ja siguin municipals, espanyoles, europees, catalanes, i de quina manera la cultura sobreviu enmig d’aquesta cursa continua. Ell mateix va ser regidor de cultura al primer ajuntament democràtic de Tarragona que presidia Josep Maria Recasens, i coneix també les dues bandes de la realitat cultural, la de l’activisme, i la interpretació, i la de la gestió.

    Aquests anys d’incerteses dificulten sovint les planificacions de llarg recorregut, i és sovint la iniciativa privada, que buscant el recer públic pot acabar tirant projectes com a Girona el del festival temporada alta, que ja ens agradaria tenir a les nostres comarques, i que sovint pensem que hauríem pogut tenir.

    Cal que s’hi aposti, que es pensi que la cultura acaba sent una inversió per fer una ciutadania més desperta, i més crítica, i que quan un projecte com aquests queda afermat, té capacitat tractora per arrossegar i arribar a molts altres àmbits de l’economia de les ciutats.

    En aquest sentit, cal potenciar el Festival de Noves Dramatúrgies del FITT que ja ha fet deu anys, i cal que Reus recuperi el seu lloc al mapa teatral, després que l’etapa del eCAER quedés embarrancada, i en l’àmbit musical el Festival Accents que també ha fet deu anys, o el Terrer del Priorat, per esmentar dos noms importants.

    I al costat d’això totes les altres iniciatives culturals que de ben segur plaurien al Sergi Xirinacs, i que van des del patrimoni romà, o al cinema. Són aquestes gotes que necessiten sumar per fer corrent en una ciutat i en tota la seva àrea d’influència més pròxima.

    I és clar que una de les funcions d’aquests festivals és la d’acostar-nos els plantejaments escènics que es fan a altres països, de dur-nos companyies que altrament no veuríem aquí. I estar convençuts que el públic busca i necessita aquestes mirades internacionals, com la dels Peeping Tom, per citar un nom de la programació d’aquest any a Tarragona, o com els dels britànics Complicité a Girona. I és clar que hi ha programacions regulars que permeten girar les produccions de la cartellera barcelonina a les sales de Tarragona, Reus, Valls, Tortosa.

    Però a banda d’aquesta oferta, la que ens ofereixen els grups com La Tramoia a Vila-seca, o el Festival de Cambrils, o la feina que fan el grup de l’Espluga, o el TEBAC de Reus, o el Bràvium o la del Magatzem a Tarragona o els Tecla Smit, i tants altres casos, tantes altres gotes que sumen, i que ens interpel·len, que lluiten perquè no ens vencin les plataformes que ens volen a casa tot el dia consumint sèries.

    El fet teatral, la presència, l’anar al teatre té components que no tenen les altres arts. La trobada davant d’allò que és únic, que es fa en aquell moment per nosaltres, espectadors. Que busca que a més del fet social de la trobada, ens n’anem cap a casa amb aquell text que ens sacseja, que ens fa riure o plorar, com les dues màscares que sosté Sergi Xirinacs, com les que ens va fer servir en la seva obra i vida.

    Comentarios
    Multimedia Diari