El 12-M: convocatòria sota desgana generalitzada per manca de polítics solvents

Passada una setmana des de la notícia, el lector haurà rumiat ja tot el que li calia sobre la convocatòria d’eleccions per al 12 de maig. En el seu habitual vol gallinaci, Esquerra Republicana no ha defraudat per fer el pas en justa coherència amb la gestió viscuda durant la darrera legislatura, en la que se’ls hi ha anat la força per la boca, dient blanc per aplicar negre com responsables de la grisa gestoria en què han convertit aquesta autonomia catalana dels nostres pesars.

Han estat els gestors de les molles i la repressió. Amb la mediocritat per bandera, Aragonès ha aprofitat l’excusa del Hard Rock i la tossuderia de postureig dels Comuns per avançar eleccions, proclamant que ho fan per bé del país. I un be negre amb potes rosses. S’ha dit fins a esgotar que amb la pròrroga dels pressupostos aquest executiu de fireta, posturetes i proclames singulars sense contingut reial en tenia prou per a perllongar un any més la seva irrellevància, però no diuen amb tota franquesa que la crida a les urnes obeeix exclusivament als seus interessos de partit.

O de secta clientelar, que és l’aspiració final: quedar-se amb el tros de pastís que puguin i imitar a la Convergència pujolista que semblava perpetuada al poder. En la immensa decepció que és ERC, confirmen la seva incapacitat de fer res de bo per als ciutadans i ratifiquen que només els interessa mantenir-se al poder, preservant els privilegis de la seva colla d’endollats sense solvència.

Com el gruix de la població, sense prou consciència crítica, encara no és del tot conscient del gran fiasco que representa el partit encapçalat per Junqueras, trigaran quatre anys a pagar la factura electoral que comporta el seu nefast temps de govern. Aragonès ha buscat una solució de carambola a força de fastiguejar a la resta.

D’entrada i en ràpid repàs, l’estat posarà tota mena de trampes per impedir que el president a l’exili es presenti aquí, convertit en la gran esperança blanca d’aquests Junts que no es cansen mai d’esbatussar-se internament, atrapats entre la seva natura conservadora i l’aventura d’una aposta ferma per la independència.

Alternativa, per cert, absolutament anestesiada malgrat representar, en teoria, el 52% del Parlament. Un cop més, queda certificat que el pitjor enemic no és l’adversari polític, sinó l’endèmica manca d’unitat en unes forces polítiques catalanes que només van a la seva i a fer la guitza al veí.

També, Aragonès apressa altres opcions sorgides per a capitalitzar l’afartament del personal amb la seva classe dirigent. A la temuda Orriols de Ripoll li fan el cordó sanitari que haurien d’haver dedicat a Vox quan albirava, tement que el monotema de la immigració com a patata calenta i qüestió pendent de resoldre els hi peti a les mans. L’alcaldessa no tindrà múscul per a reaccionar en tan poques dates, com tampoc és previsible que ho aconsegueixi la llista cívica o el tàndem Graupera-Ponsatí.

Tothom va corrents i amb el pas canviat. I no cal parlar ja ni dels Comuns, ni de la CUP, engolits per la falta de respostes als problemes de la gent que mostra aquesta esquerra perduda en estúpides batalletes de caràcter woke.

A l’altra banda, el panorama també resulta un poema. Com Sánchez i Feijóo han decidit anar a fons i llençar-se pel cap els tripijocs enregistrats en pandèmia, sense fixar-se en els danys col·laterals que poden reportar les acusacions mútues per casos de corrupció. El ‘cas Koldo’ ja ha esquitxat Francina Armengol i busca, anhel dels populars, involucrar l’entorn directe de Pedro Sánchez.

Des de l’altra trinxera, la peça major a cobrar és Ayuso, desvergonyit personatge que encara té la barra de passar per víctima d’una conxorxa quan les acusacions de corrupció arriben a una llarga llista d’amants, familiars i coneguts.

Entre uns, els altres i els de més enllà, imagineu amb quin estat d’ànim afrontem el 12-M, convocatòria sota desgana generalitzada per manca de polítics solvents. Del candidat Illa ja en parlarem, que tampoc serà la solució als nostres problemes. Illa és, simplement, la meitat de Montilla.