Aquest estiu estem patint l’onada de calor més llarga d’ençà que se’n fan registres. Això té a veure amb el canvi climàtic llargament anunciat i al que pràcticament ningú ha fet cas. Ara quan ja ho tenim a sobre és quan hi ha pressa per fer coses per aturar-lo. En aquesta manca de decisions hi ha diversos nivells de responsabilitat. El primer nivell és el polític. Les administracions públiques tenen l’obligació de vetllar pel benestar dels ciutadans i de prendre decisions en benefici col·lectiu encara que no siguin del gust de molts i inclús siguin àmpliament criticades.
S’han pres mesures de molts tipus com subvencions per instal·lacions de plantes fotovoltaiques, per adquisició de vehicles elèctrics o per dur a terme reformes en la línia de l’estalvi energètic. Però no són suficients i no sempre s’han adoptat les que calien ni quan calien. Això es veu reflectit als rànquings d’utilització d’energia solar, i renovables en general, a Catalunya especialment però també al conjunt d’Espanya. Tampoc fa tant que el PP com a partit de govern va imposar un impost al sol. Un impost que gravava als que tenien plantes fotovoltaiques a casa seva, deien que per garantir la sostenibilitat de la xarxa elèctrica!, el contrari del que s’hauria de fer per impulsar les energies netes i renovables. Però els polítics no només haurien de treballar, o vetllar, pel futur immediat. També haurien de preveure situacions que es poden produir a mig i més llarg termini, per tractar d’escurçar al màxim possible aquest escalfament global. Ara Europa, que té una gran escassedat de matèries primeres, està a punt de patir un hivern cru per la manca de gas procedent de Rússia. S’ha de trobar una solució per aquest hivern, però també a llarg termini i la resposta està en les energies renovables i les no contaminants. I tenir clar que aquesta solució més perdurable requereix una mirada llarga.
Després entrem en el nivell privat i aquí hem de diferenciar la responsabilitat col·lectiva, d’empreses i organitzacions de tota mena, de la particular, la dels ciutadans.
Les empreses tenen una responsabilitat més gran pel fet que impliquen un volum més gran de despesa energètica o de tractament de residus. A aquest nivell ja fa temps que funcionen les sancions per abocament de residus de forma incontrolada, per exemple. Moltes empreses, sobretot de mida mitjana, ja apliquen sistemes d’estalvi energètic. La qüestió la tenen més complicada les empreses petites i microempreses. Aquestes tenen menys subvencions i menys marge per dur a terme mesures serioses d’estalvi energètic i de minimització dels residus.
Les administracions tenen l’obligació de vetllar pel benestar dels ciutadans i de prendre decisions en benefici de tots
Pel que fa als ciutadans la cosa es complica més perquè no hi ha manera que s’imposi de forma generalitzada la consciència de fer tria de les deixalles. No es tracta de situar la major part de la responsabilitat del tractament dels residus a sobre de tots nosaltres, es tracta que hem de prendre consciència global del que ens hi juguem. Això ho podem fer de diverses maneres: fent la separació de residus, intentant consumir el mínim de plàstics, consumint sempre que puguem productes de proximitat, o per exemple utilitzant la sempre poc valorada «carmanyola» per a comprar determinats productes que encara podem adquirir a granel als mercats. Encara està força implantada la utilització de capsetes de plàstic d’un sol ús, això s’acabarà per l’aplicació d’una directiva europea, però mentrestant ja podem anar deixant de fer-les servir. O fer servir bosses biodegradables pels residus orgànics.
Si les empreses reben sancions per abocaments incontrolats o altres mesures que atemptin contra el medi ambient perquè no imposar algun tipus de sanció als particulars per abocaments descontrolats als contenidors urbans? Tots estem prou tips de veure als voltants d’aquests abocadors brutícia perfectament evitable i tot i que el sistema de sancions no és el millor que hi ha almenys ajudaria a limitar aquests espectacles que no fan més que atraure els rosegadors o inclús des de fa uns anys els porcs senglars que ens agraden tan poc. A la vegada, és clar, hem de reclamar que la selecció de residus es dugui a terme fins al final, que es reutilitzi tot el que es pugui. Això no ho tenim gaire clar que es faci i ja seria hora que les administracions implicades ens ho expliquèssin ben bé per desvetllar dubtes.
Encara que l’estiu que ve no tinguem tantes onades de calor això no voldrà dir que s’ha aturat el canvi climàtic. Només vol dir que el clima no és quelcom immutable, que no el podem dominar del tot, però sí que podem ajudar a aturar mals majors.
Periodista tarragonina que ha exercit la major part de la seva activitat professional a RTVE. Ha estat redactora, directora de RNE a Catalunya i corresponsal parlamentària al Congrés i al Parlament.
