El canvi demogràfic un altre repte majúscul que amenaça el benestar conquerit

7% de la població mundial, 25% de la riquesa del planeta i 50% de la despesa social. No em puc treure del cap aquests números des que vaig llegir-ho en un dels brillants articles de l’Enric Juliana, a La Vanguardia, on analitzava les raons del gir conservador a Europa, el qual també semblava que arribaria a l’Estat espanyol. Les creixents incerteses, amb la guerra d’Ucraïna com a detonant, han accelerat la sensació de por i temor al futur i a perdre el benestar conquerit fa més de mig segle entre la població europea, cada cop més envellida.

La fundació de les (antigues) caixes d’estalvi, coneguda com a FUNCAS, acaba de publicar l’estudi L’economia espanyola davant el repte demogràfic. Sovint s’ha tendit a circumscriure el desafiament que representa el creixent envelliment de la població a la sostenibilitat del sistema públic de pensions. La tesi central del treball de la FUNCAS és que el canvi demogràfic, provocat per l’augment de l’esperança de vida i la forta reducció de la natalitat, és un repte majúscul, al mateix nivell de l’emergència climàtica i de la revolució tecnològica. Si viatgem al 2050, l’escenari és molt contundent: el percentatge de majors de 65 anys passarà de l’actual 20% al 37%, hi haurà el doble de persones majors de 70 anys que nens i nenes fins a 18 anys, sense oblidar que el 29% de la població serà immigrant.

Un dels articles més crítics de l’informe de la FUNCAS és el dedicat a analitzar la baixa natalitat. Espanya és un dels països que està a la cua, juntament amb Corea del Sud i Itàlia. S’ha passat dels 18,7 naixements per cada 1.000 habitants de l’any 1975 als 7,1 del 2021. Els motius cal buscar-los, principalment, a la inestabilitat laboral (forta incidència dels contractes temporals i elevat atur entre la població femenina) i a l’escassa flexibilitat horària (elevada incidència de la jornada partida). Les recents mesures del Govern estatal per fomentar el contracte indefinit van en la bona direcció, igual que la gratuïtat de les llars d’infants, impulsada per la Generalitat de Catalunya. Una mesura pendent i amb molt impacte seria posar fi a la jornada partida o més enllà de les cinc de la tarda. De fet, el seu origen es remunta a la postguerra, quan moltes famílies (els homes) havien de fer dues feines per obtenir un nivell de renda suficient.

No podia faltar l’anàlisi del futur del sistema de pensions, del qual la seva sostenibilitat està en qüestió. Cada cop creix més el desequilibri i no fa més que condicionar l’increment de la despesa pública cap aquesta partida, en detriment de l’educació, la inversió o la salut. De fet, serà difícil que cap govern afronti una reforma que seria del tot impopular. Les tendències demogràfiques debilitaran la veu dels joves a l’hora de definir polítiques públiques, donat que el seu pes electoral serà baix. Per incrementar la influència de les noves generacions, la rebaixa de l’edat electoral als 16 anys i, fins i tot, amb vot obligatori, i una regla fiscal intergeneracional que reguli l’assignació de la despesa pública són algunes mesures proposades per FUNCAS.

El sistema sanitari també està interpel·lat davant el canvi demogràfic. Més enllà de l’allargament de l’esperança de vida (el 2050 serà de 87 anys per als homes i de 90 per a les dones), es tracta d’augmentar el temps de bona salut. Amb dades del 2019, es calcula que una dona de 60 anys viurà els últims 7 anys amb problemes de salut i un home 5,2. A més de fomentar l’envelliment saludable, on la prevenció juga un paper clau, l’oferta sanitària s’haurà d’adaptar a la nova realitat. I això no vol dir més recursos, sinó fer-ho diferent i trencar amb la dinàmica perversa de com més, millor.

I la immigració? S’ha passat d’un 5% de la població el 2000 al 15% actual (un augment de 4 milions de persones en 20 anys) i s’estima que assoleixi el 29% el 2050. Fins ara ha estat una immigració jove poc qualificada, que ha ocupat llocs de treball poc atractius per a la població autòctona, al mateix temps que la seva joventut fa estimar una contribució positiva.