‘El ingenioso e inquieto Oteyza en campo enemigo’. Una història de periodisme d’aventures

Guillermo Soler García de Oteyza ha escrit un llibre extraordinari, tot un tractat de bon periodisme, de ploma àgil i ritme trepidant, alhora que una crònica d’un temps i d’un país: El ingenioso e inquieto Oteyza en campo enemigo (Edit. Crítica), títol exuberant que remet subliminarment al Quixot. Es presenta avui a Tarragona, a les set al Centre Cultural Antic Ajuntament (Major, 41), amb l’autor i la doctora Marta Montagut, professora a la URV i una excel·lent comunicòloga.

Aquest assaig biogràfic l’ha escrit un parent, però des de la distància de l’investigador incansable i exhaustiu que, tanmateix, no enfarfega les dades sinó que les fa amenes amb bona ploma literària... Que hem de reivindicar com a ben nostrada, perquè l’autor és de Tarragona, on ha desenvolupat la major part de la seva vida professional –periodista i antropòleg– i entre altres disciplines, és expert en castells.

El personatge que descriu és tot un personatge, sí i per duplicat com a mínim. Luis de Oteyza (1883-1961) va ser un gran periodista, director de diaris, redactor en gèneres diferents, reporter, columnista, humorista, entrevistador... I és en aquesta disciplina tan difícil que Oteyza s’apunta un arriscat scoop: entrevista Abd el-Krim, «el asesino de España», el líder dels revolucionaris rifenys que van posar les despulles del colonialisme espanyol contra les cordes, episodis de reivindicació nacional que van crear la marca depressiva ‘desastre d’Annual’, 1922.

Abd el-Krim era presentat com es presentaria avui un terrorista, perfil hostil de pinxo que es rebel·la contra la cultura, perquè la cultura sempre és propietat dels invasors cultes davant les feréstegues tribus que defensen els seus dialectes. Abd el-Krim, tanmateix, era un senyor il·lustrat, com ho era Bin Laden, com ho era Iulen de Madariaga, el fundador d’ETA doctorat a Cambridge. Entrevistar enemics no és fàcil, posa en contra la part important de la població que ho considera gairebé un acte d’altra traïció, en puc donar fe. Però el periodista amb criteri i deontologia dona veu a qui té alguna cosa interessant a dir i és notícia, independentment de la seva ideologia i de la seva posició respecte del Codi Penal. Després, és clar, contrastarà amb versions de sentit contrari, que en aquest cas podrien ser les de Millan Astray i Franco, als quals Oteyza va tractar.

El dimarts 8 d’agost de 1922, La Libertad obre amb l’entrevista, que surt en una sèrie de diverses peces on explica la realitat política de la guerra i també les aventures que el periodista ha de viure per fer aquell periodisme, on els detalls són importants, com ara algun fàrmac per apaivagar l’alta tensió psicològica. Efectivament, el lector del llibre de Soler acaba entenent tot l’enrenou que suposa el periodisme en el camp enemic que dona títol al llibre; i els que hem passat per situacions similars, li donem la raó fins i tot en l’ajut de la farmàcia. Tota la sèrie d’Oteyza al Rif és periodisme de qualitat: el primer lliurament explica el making-of apassionant fins que desembarca a Alhucemas; el segon és l’entrevista, i en acabat dona espai a fonts diverses, des de presoners a il·lustres rifenys.

En un llibre com aquest, un retrat espectacular del periodisme de fa cent anys, el periodista de cent anys després que escriu aquest article en temps real té tendència a establir diferències i paral·lelismes. Canvis de la història a banda, el periodisme ja no és aquell que publicava les notícies amb dies de demora per raó de les comunicacions, ni el que, com La Libertad que va dirigir Luis de Oteyza, venia més de dos-cents mil exemplars en paper. Potser, però, la seva recomanació irònica de què hauria d’ensenyar una escola de periodisme no és tan forassenyada ni tan antiga com sembla: «(...) No sobraría un Diccionario de injurias y un Tratado de chantage. (...) Tiene que conocer el arte de pegar sablazos en el sentido menos homicida de la palabra, dada la parvedad de sueldos para poder vivir, y tal y como están poniéndose las polémicas hoy en día, la posesión de un amplio léxico ofensivo y una imaginación fácil a la calumnia no le estorbarán».

Guillermo Soler, a partir de les recerques acadèmiques que va iniciar la seva mare, Marisa García de Oteyza, ha escrit un gran llibre sobre un gran personatge, tan novel·lesc ell, sí, el personatge, que a vegades aquest assaig sembla una novel·la i el senyor Oteyza, amb el seu salacot i botes de canya alta, Indiana Jones.