El lloc dels vianants en la mobilitat urbana

Deia un amic que hi ha dues maneres d’enganyar, o dient mentides o fent estadístiques; començo d’aquesta manera aquest article perquè arran dels darrers accidents de trànsit que s’han produït al Camp de Tarragona, m’he posat a consultar fonts de tota mena sobre el tema, tant d’aquí com d’arreu, i molt em temo que les xifres que he conegut són dissortadament certes.

Fa uns anys que aquesta mena d’accidents de trànsit tenien com centre el cotxe i els seus ocupants; ara, segons s’ha fet públic fa poc, més de la meitat estan protagonitzats per vianants, ciclistes i motoristes.

En els darrers anys és evident que en el gruix del trànsit s’han incorporat nous actors que circulen per carrers i carreteres i alguns d’ells dissortadament també per les voreres; tots aquests col·lectius han resultat ser en poc temps l’esgraó dèbil de tot el sistema circulatori actual.

La conclusió del que dic és que quan algú surt de casa i circula damunt d’artefactes de dues rodes o simplement camina, s’acaba adonant que tard o d’hora sinó vigila força tindrà un incident que li pot arribar a costar la vida.

Tenim carreteres i carrers que semblen només pensats per als cotxes; en els darrers anys , els governants, sobretot els de les ciutats han intentat incorporar les bicicletes i motos a l’equació circulatòria, però a dia d’avui encara no saben que faran amb els patinets.

En la sobreocupació motoritzada de l’espai públic el que sempre van a pitjor son els vianants; segons el Servei Català de Trànsit, l’any passat aquest col·lectiu va protagonitzar en zones urbanes un total de 2.386 accidents, però el més trist és que 38 dels que anaven a peu van morir.

Des de fa anys als que caminen enmig de cotxes i vehicles de dos rodes, la vida se’ls ha fet molt complicada. Molts ciutadans i ciutadanes se senten desprotegits i cada cop més tenen por; quan vaig en cotxe observo que si respecto un pas de vianants i m’espero a que passin, molts d’ells em donen les gràcies com si parar fos una amabilitat meva i no un dret que tenen ells.

Les coses no van bé, els recaptadors municipals amplien les zones blaves fins a tapar la visibilitat dels que van a peu, les obres a la vida publica barren el pas als que caminen i no els asseguren un trànsit sense risc. En conclusió: per molt que diguin, els vianants no tenen un lloc reconegut i respectat a l’espai urbà, ni tampoc gaudeixen de la solidaritat dels motoritzats; en general la gent va la seva i no els té cap mena de consideració.

Per a millorar estadístiques i de passada recaptar diners, les administracions responsables de la seguretat viària bé sigui a les carreteres o bé als carrers de les ciutats, creuen que per a millorar les coses només va bé la repressió: multes, retirades de carnets de conduir i campanyes amenaçadores a la televisió. Està més que demostrat que la política del bastó pot suposar una parada momentània en les actituds incíviques dels sancionats, però tard o d’hora els més recalcitrants hi tornen.

Ja sé que els lobbies dels cotxes manen més que ningú en les polítiques de mobilitat, només cal veure el que ha passat a Barcelona amb els protestats projectes de l’alcaldessa Colau dels darrers anys: restriccions de la circulació, espais recuperats pels ciutadans i sobretot el seguir endavant amb el trajecte del tramvia de la Diagonal; iniciatives totes elles que han merescut importants campanyes en contra.

Cal reequilibrar la importància atorgada als diferents actors socials en la mobilitat urbana, altrament no ens cansarem de veure accidents mortals de vianants, els quals seran incapaços de sobreviure en un entorn agressiu cap a ells i que està conformat per molts conductors insolidaris que piloten vehicles de dues o quatre rodes sense pensar en els que són més dèbils.

I tenim un exemple recent: l’àvia que va patir un accident la setmana a Reus aspirava a morir al seu llit, rodejada de la gent que segur l’estimava i no en una llitera d’una furgoneta del 112. I aquesta vegada els que menystenen la gent d’edat no justificar que fos agredida per un artefacte de quatre rodes per la seva manca de perícia al caminar, ja que anava acompanyada del seu fill.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.