El nàstic genera il·lusions

Vaja, ja som líders, quin goig i quina patxoca! No cal ni esmentar qui ho és, prou ens entenem en la complicitat del somriure. Però, ai las, l’alegria mai és plena a cal pobre. Deu ser que ens tornem supersticiosos, però hi ha emocions amb les quals preferim no jugar. Amb els anys i panys que portem darrere de l’equip, pendents de cada moviment, alegria o disgust, hem après a col·locar-nos un bon matalàs de seguretat on caure per si de cas cada cop que el Nàstic genera il·lusions.

L’experiència ens dicta que no convé crear grans expectatives en matèria tan volàtil com el futbol, que mai saps per on et sortirà i quasi per costum ho farà barallat amb qualsevol lògica. Vejam, l’evidència ens diu que l’equip torna a engrescar i és allà dalt, entre els millors de la categoria, disposat a lluitar pel desitjat ascens. Fantàstic, millor així. I prou. Sí, porten una ratxa excel·lent, una notable collita de punts, sembla que el conjunt marxi in crescendo i la defensa rutlli a plena capacitat. Doncs ens n’alegrem i aquí acaben les festes. En tot cas, confessem certa sorpresa per aquest grapat de factors positius.

Per exemple, no esperàvem que Varo, l’àliga de la Canonja (quins renoms té el futbol), sortís així de bo i ens fes oblidar Manu García, aquella garantia sota pals avui cap a l’oblit, com dicta la memòria fugissera del joc. Tampoc podíem preveure que Nacho i Trigueros rellevarien d’aquesta esplèndida manera els Quintanilla i Trilles de no fa massa, amb la decepció que ens va provocar la seva marxa.

Pel que diuen les cròniques del Diari, s’ha fet realitat aquell vell tòpic que parla d’un vestidor fet una pinya, on el compromís per la causa comuna es veu a cada matx, en cada abraçada de celebració, en cada acció del col·lectiu.

Ja fa temps, un amic entrenador ens deia que aquest és just l’ingredient intangible en un equip d’èxit, allò que tothom anhela i pocs aconsegueixen perquè no surt als manuals, ni hi ha una fórmula màgica. Pots preveure-ho tot, pots tenir bon ull per als fitxatges, pots gaudir d’una secretaria tècnica preparada, però mai sabràs què forja una plantilla compromesa en l’objectiu comú, quina combustió química cal perquè vint-i-cinc joves funcionin a l’una.

En aquest cas, algun mèrit deu tenir Sergi Parés, l’encarregat de buscar reforços, l’home amb la ingent tasca de renovar el paisanatge en calça curta anualment seguint una curiosa tradició local, com és la de fitxar a dojo en cada mercat.

Bé, tampoc no ens allargarem massa amb les floretes, però veiem de pas joves amb talent que poden empènyer-nos a millors nivells, sigui en el Nàstic, sigui amb un traspàs també interessant per a les necessitades arques del club. Fins i tot, l’ambient idíl·lic atansa Pablo Fernández, davanter que ho fa tot bé i ara marca gols, cirereta del pastís personal.

Oli en un llum, però els peus clavats a terra, que tothom vol pujar i tothom busca el paradís de la Segona i els seus drets televisius per a traure el ventre de penes i eixugar dèficits.

No oblidem que, per exemple, hi ha tot un Deportivo ambicionant just el mateix, que posa 20.000 ànimes al seu Riazor i fa valer la seva condició de gran potència. Per no parlar dels filials, com va demostrar l’última i amarga experiència amb el Vila-real.

El cas és que, tornem-hi, res de fer volar coloms, res d’ambicionar fins que no arribi la recta final i vejam on és l’equip, dirigit per una altra grata sorpresa, l’entrenador Dani Vidal.

Ja sabem que el president pressiona per quedar primers i assolir així l’ascens directe, però preferim seguir la trajectòria del Nàstic amb peus de plom i fre de mà posat.

No és només per allò de fer-nos il·lusions i evitar que la caiguda sigui una dura trompada, també preferim revestir-nos d’una gruixuda capa de prevencions per experiència mil vegades viscuda.

En el cas d’aquest servidor, la primera patacada va venir quan ens van robar l’ascens a la temporada 63-64, valgui’ns tan llunyana referència. Tanta vivència dicta precaució. Hi hagi calma i de moment, xalem i vivim el moment amb esperança, que ja és prou.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.