Al llarg de la meva carrera periodística vaig tenir ocasió de conèixer molts personatges del món de la política: alcaldes, entre ells els de Barcelona, presidents de la Generalitat i altres representants de govern. Em vaig adonar que la majoria, fossin de dretes o d’esquerres, tenien molta cura en escollir les persones amb qui treballaven més estretament. En un percentatge elevat els seus equips estaven formats per gent preparada, amb formació evident, amb criteri i amb actitud bàsicament discreta. Tot i el seu bon tracte, costava molt obtenir exclusives informatives; tenien molta cura del que deien i no per por de pifiar-la, sinó pel respecte del periodista de base o del directiu que tenien al davant.
En les converses que polítics i governants amb periodistes, però també amb ciutadans, personalment o en petit comitè, mantenien, valoraven els fets amb prudència i aconseguien que la impressió final que s’emportaven els seus interlocutors fos que el contingut tractat no havia caigut en sac buit. Ho vaig comprovar moltes vegades, una d’elles com a degà del Col·legi de Periodistes i en ocasió de la crisi de 2010 del sector de la comunicació, en demanar i aconseguir que el president Mas, de manera ràpida i efectiva, constituís una taula per enfrontar el problema. Podria citar molts exemples del tarannà de polítics d’aquella època com els presidents Pujol, Maragall i Montilla, o alcaldes com Xavier Trias. A parer meu, tots ells tenien una cosa en comú: disposaven d’equips formats per gent amb criteri, que els aconsellaven bé i que intentaven no equivocar-los.
Ara les coses han canviat. I molt. Els equips dels governants han augmentat el nombre de persones que els integren, en la mateixa proporció que ha disminuït la seva manca de preparació. Estan constituïts per tribu variada d’assessors, de periodistes de «confiança» i també d’una espècie ara molt popular: els consultors.
Acaba de sortir al mercat un llibre titulat El gran engaño, que denuncia el mal que han fet a les empreses i a les institucions públiques les empreses de consultoria; a les seves pàgines s’explica com degut als diagnòstics que fan i a les estratègies que determinen, acaben limitant la capacitat de respondre a les necessitats i als desitjos dels ciutadans.
La seva és un tipus d’intermediació que fa que els qui governen no hagin de pensar massa, ni tampoc documentar-se, per a construir discurs i establir línies d’actuació. Tampoc cal consultar els ciutadans i entitats concernides, entenent que l’èxit de les accions de govern es valora a partir dels resultats d’una demoscòpia de pa sucat amb oli, on els clics i els ‘m’agrada’ substitueixen l’opinió dels ciutadans.
Per què hem arribat aquí? La resposta també la tenim en un llibre escrit per Peter Burke titulat La ignorància. Una història global. Aquest autor ens ajuda a entendre les coses que ens estan passant, no solament a partir del d’escola que hem creat i de les mancances de la formació universitària que han rebut molts dels nostres dirigents, sinó també pel que ha succeït en la cosa pública.
Hi ha un capítol d’obligada lectura titulat La ignorància en política, en què l’autor descabdella la repercussió que té en aquest àmbit la ineptitud cultural i en el que els protagonistes són la desinformació i la manipulació de l’opinió pública. Mantenir la ciutadania en el desconeixement no és una eina d’eficàcia política, sinó un obstacle en la presa de decisions.
Constatem que molts dels personatges que accedeixen a les diferents escales de govern tenen tanta ignorància com manca de coneixement de les qüestions que afecten el seu dia a dia. La majoria dels polítics de les dècades que he descrit manaven molt, probablement sabien més coses que els d’ara, però, tot i això, eren més humils i, quan constataven les seves mancances, posaven en pràctica grans dosis d’intel·ligència emocional. Ara, fins i tot els del nivell més bàsics, com podrien ser els regidors dels Ajuntaments, arriben a la seva feina amb l’autoestima molt alta i actuen amb una prepotència que té relació directa amb la seva ignorància; estan convençuts que ho saben tot, que no han d’aprendre res i que la seva gestió no depèn de la seva expertesa, sinó de la capacitat de ser presents a les xarxes i sortir a les fotos, imatges que demostren el bé que treballen o... com saben moure’s!
