Entre cremar i donar: Palau Ferré en la retina

Tanca el Sol Ric i es tanca tota una època que ves a saber si ja estava tancada, amb les noves maneres de menjar. El restaurant Sol Ric de Tarragona, que quan érem petits lluïa amb tota la seva força, ha estat durant tots aquests anys una peça indispensable per entendre l’època de desenvolupament de l’últim franquisme i del trànsit a la democràcia.

Temple de celebracions, espai de tancar negocis, far atractiu de la taula ben estructurada, primer pessic de luxe per a la gran majoria. Aquells detalls de tenir un sobre de sucre amb el dibuix i logotip de l’establiment, o tenir postal de Raymond, m’enlluernaven de petit. I sempre havia tingut un encant especial tenint la mar a prop, i una solera acumulada.

Encara no fa gaire amb la família hi vam fer un dinar de Sant Esteve. Tenia màgia el Sol Ric, i tenia nom d’edifici d’estiueig costaner, com el Solpins de la Pineda o el Mar i pins del cap Salou.

Just aquests dies en què Màrius Serra acaba de publicar la novel·la La dona més pintada, a propòsit del gest del pintor montblanquí Maties Palau Ferré de cremar els seus quadres en un moment concret de la seva vida, hi ha un passatge en què s’esmenta el Sol Ric.

Explica que l’altre protagonista de la novel·la, el promotor urbanístic Miquel Peirats, hi convidava cada any el personal de l’Ajuntament de Vila-seca. Una despesa de representació més. Possiblement també ho feia amb altres funcionaris d’altres corporacions. Peirats treballava amb els ajuntaments de les nostres comarques als anys seixanta i setanta, aquella època en què la construcció (com tantes altres vegades) era vector econòmic.

A Vila-seca hi va fer, entre altres obres, el barri de la Formiga, allà on hi ha l’auditori Josep Carreras, i també habitatges a Covamar, al carrer Brussel·les de Salou o al carrer Roquet de Fèlix de Vila-seca. Al llegir la novel·la vaig detectar aquest error, perquè el nom correcte del carrer és Requet de Fèlix. Una cosa és un rec per allà on passa l’aigua i l’altra ser un ruc que se n’ha de beure.

També li vaig fer notar al Màrius que el nom de l’alcalde vila-secà de l’època contenia un altre error: a la novel·la hi diu que es deia Malapeira Satruc i en canvi, com tants altres convilatans, Josep Malapeira es deia Xatruch de segon cognom.

Màrius Serra sempre tan curós amb el que escriu em va remetre a les fonts d’on ho havia tret: uns retalls del Diario Español del 1974, que fins i tot em va enviar per Whatsapp que contenen aquests errors de linotípia. A la segona edició de la novel·la ja no hi seran, ja estaran corregits.

A La dona més pintada hi surt, a més del Sol Ric, el senyor Tarrasa i Maginet, icones d’aquells anys. El ventríloc que ens feia creure que aquell Maginet el travieso, invisible locutor existia de debò (avi, per cert, de l’actriu tarragonina Agnès Busquets) i que a banda de cruspir-nos-el en forma de galeta, i tenint-ne el nino al davant ens feia volar la imaginació amb les seves històries, assitia a actes benèfics i de tota condició, i els presentava, com el que va protagonitzar Miquel Peirats en un moment en què va fer donació de quadres de Maties Palau Ferré a l’Ajuntament de Tarragona.

La història que aquests dies us pot haver arribat o ja podeu saber d’abans és la disputa entre el pintor Palau Ferré, destinat a ser pel mateix Picasso com el seu successor, i el promotor urbanístic reusenc Miquel Peirats, a propòsit d’un deute que va acabar al Tribunal Suprem, i que un cop resolt es va traduir, com a gest de protesta, en la crema dels quadres que anava pintant l’artista.

No cal dir que aquest gest cridaner li va donar focus i protagonisme, tot i haver estat condemnat per la justícia. Però Peirats, que havia guanyat, tampoc volia aparèixer com un extorquidor i va voler mantenir el seu prestigi professional amb el gest altruista de regalar als ajuntaments pels quals treballava: Tarragona, Reus, Valls, Alcover o Vila-seca, entre altres, obres de Palau Ferré.

La història que ha escrit Màrius Serra va molt més enllà i obre moltes línies de reflexió apassionant. Però ara que tenim el Sol Ric tancat em queda el dubte si a les seves parets hi lluïa algun quadre del Picasso montblanquí, ni que fos per donació de Peirats.

Dirigeix i presenta el programa ‘Més324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (Des d’‘El món s’acaba’ a ‘L’oracle’ i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV.