Infermeres en lluita. En busca del prestigi social que mereixen

Hem arribat a la conclusió que mai no ens esgotaran la capacitat de sorpresa i que aquesta impressió ajuda a viure, ves per on. Ho diem vista l’experiència acumulada, no exempta de gratitud per trobar-nos cada dia amb novetats que superen les nostres expectatives, d’aquelles que cap guionista podria imaginar sota acusació d’entrar en territori propi d’utopia.

Valgui l’entradeta a propòsit del tràngol que travessa el gremi d’infermeres al nostre país, com sabeu en lluita per a exigir tracte de respecte des de la conselleria de Sanitat. Que això es tradueix en un augment de sou si mirem el problema de manera superficial, d’acord, però la problemàtica de fons ho té tot, realment.

D’entrada, que pugin el sou dels metges com cal i és de justícia sense que ningú gosi a aixecar el dit, ens sembla una mesura correctíssima. L’estat del benestar, prou ho sabem, va costar molt de crear i està en situació constant de perill de caure víctima d’interessos gens dissimulats que busquen el negoci a costa de la nostra salut, les nostres costelles i la nostra butxaca.

Per tant, com seria també el cas del concepte ‘democràcia’, s’ha d’estar sempre a l’aguait que no ens el potinegin, malmetin o vulguin afeblir-lo. I si falten raons evidents, en camps com el de la sanitat, l’educació, el benestar social i els mitjans de comunicació entesos com a béns públics i garants democràtics, s’ha d’estar sempre alerta i disposat a la mobilització, a lluitar per ells amb ungles, dents i un extens argumentari.

Diríem que a les infermeres en peu de guerra no se’ls hi dona prou suport, ni tampoc s’expressa la deguda solidaritat envers les seves reivindicacions. Estendríem fins a l’infinit el raonament sobre la seva importància transcendent en el sector, però centrem-nos en intuïcions del moment força potents.

Resulta que es pugen els honoraris de gairebé tothom i s’obliden dels considerats esgraons inferiors de la piràmide. O sigui, metges, sí, que són senyors mereixedors del nostre respecte, i infermeres, no cal, que són dones i no els hi valorem la impagable feina que fan des de temps immemorials. És evident que no s’han guanyat encara el reconeixement social en forma de prestigi.

Dit d’altra manera més explícita, assistim a un problema de classisme evident i amb agreujant de sexisme també a les clares. Un problema de gènere: Com la immensa majoria són dones, sembla que la seva atenció i confort professional no sigui prioritari.

Quin immens error col·lectiu, quina mostra clara d’errar amb les prioritats que demanden justícia.

Qualsevol ciutadà sap que els hospitals de tota Europa són plens d’infermeres compatriotes que han hagut de tocar el dos, per no parlar obertament d’exiliar-se, a la caça i captura d’una mesada millor, de condicions laborals més coherents amb la seva capacitació i cert reconeixement en la feina. Prou trist tot plegat, que et reconeguin fora el que t’han negat a casa teva, que se t’obligui a posar el talent al servei de cultures i nacions alienes al teu desig.

I després, entrem en la contradicció d’importar metges i infermeres d’altres indrets de qui no coneixem si realment poder actuar al nivell professional que se’ls hi hauria d’exigir aquí i pateixen un xoc cultural d’adaptació mentre van fent la seva immersió a la nova societat que serveixen.

Sorprèn que no siguem capaços com a col·lectiu de donar suport a les infermeres en aquest moment, de brindar-les l’empatia i l’escalf que la seva justa causa mereix.

Estem, a l’engròs i com a tòpic, tan ben escarxofats al sofà que ens fa mandra moure un dit per qualsevol que s’ho mereixi i reclami la nostra solidaritat.

Parlem d’infermeres en cas concret d’efímera moda, però podríem dir-ho de mestres i professors, per exemple, eternament situats en una diana immerescuda i lluny del suport i valoració públics que mereix la seva tasca, també prioritària. Quedar-nos de braços plegats en veient aquestes injustes situacions fa pensar que en cada bugada social estem perdent un llençol si, per bé de tots, no sabem recolzar com cal a qui s’ho ha guanyat.