L’arribada de Milei a la Casa Rosada

Ignoro si és una qüestió generacional, però no dec ser l’únic de la meva lleva que va créixer sentint certa fascinació per l’Argentina, la seva història i cultura. Encara avui no he entès què és exactament això del peronisme, tant perniciós com aferrat a la lògica local, però constato darrerament que les dècades transcorregudes han forçat un notable allunyament. Ja només els hi reconec, tal com diuen, que Carlos Gardel cada cop canta millor. De la resta, en fujo per cansament, encara que mantingui certes excepcions, es diguin Messi o Darín.

Amb l’arribada de Milei a la Casa Rosada, la broma ja em sembla excessiva, un gra massa, quelcom inconcebible per molt desesperat que estiguis i per molt que la inflació sumeixi el país en una pobresa encara més extensa. L’Argentina demostra allò de la dificultat amb què es donen passes endavant i l’immens recorregut que pots realitzar quan marxes enrere sense cap mena de fre. És comú recordar, i els analistes han tornat a fer-ho ara, la potència d’aquella urbs europea d’alt nivell trasplantada més enllà de l’Atlàntic que ens fascinava sota el nom de Buenos Aires.

Aquella superpotència de fa poc més d’un segle acumulava riquesa a ritme d’un sis per cent de creixement anual fins a captar la migració de sis milions d’ànimes, tres d’italians, dos d’espanyols i l’altre restant de llocs on la gent les passava ben magre per a sobreviure. Abans dels Estats Units i tot, aquella era la gran terra de l’oportunitat. I en sec, a partir de 1950 segons asseguren les mateixes fonts contrastades, van començar a anar pel pedregar i encara hi van, no se’n surten i la relació de règims corruptes, presidents inconcebibles i altres calamitats ocupa ja tota una enciclopèdia dels disbarats.

No parlarem de Milei perquè veure’l en els vídeos que corren per xarxes només acaba generant estupefacció i immediata empatia cap als argentins. Si queda alguna cosa dempeus, farà els possibles per a carregar-se-la si no li posen aturador. Començar la demolició del sistema en fallida anunciant la privatització de la sanitat equival a enviar la salut dels argentins depauperats a Can Pistraus, desvincular-se totalment del seu esdevenidor i qualsevol referència als avenços i drets d’un estat del benestar concebut com cal. Entre l’allau d’informacions que es generen quan t’has convertit en centre d’atenció mundial, hi ha un detall que ens deixa garratibats. Resulta que el 63% dels argentins residents a Barcelona l’han votat. I s’han quedat tan amples. Exiliats, sí, però disposats a cobrar-se factura emocional amb els pobres compatriotes que van deixar enrere. La comunitat italiana és la més nombrosa a la capital catalana i ho és per la quantitat d’argentins que han optat per la doble nacionalitat aprofitant els avantatges que la pertinença a la Unió Europea els hi comportava. Imaginem que són ben conscients de l’ideari que el nou president comparteix amb Vox i que la seva vicepresidenta, Victoria Villarruel, ha deixat mostres públiques i ben actives d’una catalanofòbia sorprenent, titllant Madrid com ciutat espanyola preferida pel simple fet de no tenir catalans.

Com escrivia un analista local dies enrere, ha quedat certificat que l’Argentina és un país desesperat perquè cal estar-ho a consciència si votes aquest personatge dantesc, desequilibrat, que només s’ha aprofitat de personificar l’odi que els seus compatriotes senten per la classe política que els ha dut al desastre. Quan passi la novetat, com és habitual, tornarem a ignorar l’Argentina i continuarem lamentant-nos pel que va ser i ja no és. En tot cas, només desitjaríem evitar esquitxades d’aquest odi pel negre panorama acumulat en setanta anys. Prenguem nota dels amics de Vox i així ens vacunarem de la seva incapacitat absoluta en tots sentits. En temps de crisi, pel que es veu i comprova, resulta senzill que calin els missatges primaris, superficials i en blanc o negre. Esperem que, com deia un altre irònic analista d’allà, Milei faci com tots els polítics argentins i no acompleixi res de tot el que ha promès en campanya.