Les intervencions del Tribunal Constitucional s’acumulen tant que podríem dir que avui és el seu principal hàbitat. L’any 2021 –últim censat– s’hi van presentar 36 recursos d’inconstitucionalitat i 27 causes, això no és bo si més no per allò que quan una llei és constantment transgredida o es presta a interpretacions doloses, si més no ha de ser revisada. L’últim exemple, la impopular llei del ‘Sí és sí’ que ha fulminat una ministra i ha llevat Podemos del Govern d’Espanya.
La Constitució va néixer progressista, i encara més si la posem en relació a la legislació orgànica que la precedia: les lleis franquistes elaborades i sancionades per unes corts no democràtiques.
Una nova constitució era una reivindicació gairebé revolucionària en aquell context, i el PCE a Espanya i el PSUC a Catalunya van contribuir a redactar-la i la van fer seva. Jo en tenia informacions de primera mà a través de Jordi Solé Tura, un expert en dret constitucional que venia de la clandestinitat i d’un exili notori que, entre d’altres atribucions, va passar per Radio Espanya Independent, aquella emissora ‘Pirenaica’ que la dictadura sabotejava amb totes les interferències que era capaç.
Vaig ser apoderat del referèndum de la Constitució i conservo el nomenament signat pel cap de la campanya, ell, l’estimat i enyorat Jordi Solé Tura.
Però la Constitució va ser més coses que un text jurídic. El consens, el ventall ideològic dels seus redactors, dóna la mesura d’un dels èxits de la Transició, com era tancar el parèntesi llarg de la guerra civil, allargassat per una postguerra permanent d’execucions, tortures i presos, vencedors i vençuts, obrir les portes dels penals amb una amnistia general –delictes de sang inclosos–i propiciar una «reconciliació nacional» que no era cap invent cosmètic de la dreta sinó una marca de Santiago Carrillo i la Pasionaria.
Tots els anomenats ‘pares de la Constitució’ van tenir magnífics recorreguts polítics: Pérez Llorca i Fraga van ser ministres, i Fraga també president de la Xunta de Galícia; Peces Barba va ser president de les Corts; Miquel Roca i Miguel Herrero van ser diputats i regidors i tenen un currículum d’excel·lència com a juristes.
S’ha establert en mode bíblic de veritats eternes, només amb dos canvis
La prova del nou que allò era en el seu moment molt progressista van ser els articles reaccionaris d’un jove José María Aznar al diari La Nueva Rioja, l’any 1979, i la prova que avui la Constitució sigui considerada des de diversos sectors com a reaccionaria és que avui Aznar i el seu àmbit ideològic de dreta i extrema dreta la defensen numantinament.
El problema de fons d’aquest biaix de percepció és que el temps tecnològic avança amb un moviment uniformement accelerat, i amb ell les societats i la política, i en canvi la Constitució s’ha establert en mode bíblic de veritats eternes, només amb dos canvis en aquests quaranta-cinc anys que avui es commemoren. Per situar-nos: la Constitució sueca, de la mateixa època, ha fet trenta-quatre canvis, i la portuguesa veïna, set; Alemanya, des de 1949, n’ha fet seixanta-dos.
Però el problema no acaba amb l’obsolescència, sinó que s’agreuja perquè les interpretacions restrictives l’han encongida, tornem al Tribunal Constitucional, amb el paradigma que fa mal als ulls de l’Estatut de Catalunya de 2006, impulsat per un polític d’incontestable honestedat i trajectòria escrupolosa dintre de tots els marcs legals: el president Maragall, l’alcalde dels Jocs Olímpics que van posar al mapa de la modernitat la millor entesa entre Catalunya i Espanya.
El seu avi, el poeta Joan Maragall, demanava líricament que Espanya escoltés Catalunya, i el seu net ho va fer possible, amb el Rei en posició de ferms davant la Marxa Real... I Els Segadors! Aquell Estatut, amb el suport del Parlament de Catalunya, un referèndum amb tots els ets i uts legals, i l’aprovació definitiva a les Corts Espanyoles, això és, democràcia al cent per cent, va ser reduït dràsticament al TC. Des d’aleshores, la dreta i la ultradreta no paren de posar recursos d’inconstitucionalitat a qualsevol llei que miri d’anar endavant, i Catalunya és una de les principals víctimes dels retrocessos.
La carta magna té unes quantes reformes pendents: situar-se a l’espai legislatiu d’Europa i al temps digital, treure la prioritat masculina en la successió de la Corona, regular la separació de poders –amb l’onerós pes de la renovació ajornada del Consell General del Poder Judicial– i propiciar un marc que permeti avançar en les diverses percepcions plurinacionals i l’exercici del dret d’autodeterminació en el marc legal. Però de moment avançar és impossible, perquè cal consens per anar endavant i els pactes de la dreta i l’extrema dreta s’han conjurat pel ‘mantenella e no enmendalla’ de La venganza de don Mendo.
