Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    La insuportable lleugeresa del robust: en busca de l’amnistia perduda

    Tema delicat, perquè afecta persones d’una manera molt seriosa, però també perquè evidencia que un dels dèficits de l’estat de dret espanyol és la interferència perenne, potser atàvica, entre el poder legislatiu i el judicial

    01 febrero 2024 20:49 | Actualizado a 02 febrero 2024 14:00
    Antoni Batista
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Poc abans que l’amnistia entrés a les Corts per la porta dels lleons, portaveus del PSOE parlaven d’una llei «robusta». Caram, un adjectiu insòlit aplicat al camp legislatiu, que captava l’atenció pel factor sorpresa, tècnica essencial de la retòrica clàssica. El dia del ple, dimarts 30 de gener, en una entrevista d’Ariadna Oltra a Els matins de TV3, la diputada d’ERC Teresa Jordà repetia set o vuit vegades l’adjectiu, esdevingut ja pura axiologia. Jo era al plató de tertulià i vaig assenyalar aquella gosadia semàntica mentre pensava que allò no era fruit de la improvisació sinó la consigna d’algun spin doctor.

    I vaig argumentar més o menys allò tan castellà de «dime de lo que presumes y te diré de lo que careces», perquè just uns minuts abans, Jaume Asens, eminent jurista, anotava que la llei s’havia d’aprovar però que l’endemà podien començar a esmenar-la. El mateix argument repetien altres polítics favorables a l’aprovació de la llei, desmentint de facto que la llei fos robusta, mentre la robustesa continuava declinant-se en veus tant de primera magnitud política com Oriol Junqueras. Però quina robustesa si abans d’aprovar-la ja parlen de modificar-la? I el zenit de la insuportable lleugeresa del robust –que Milan Kundera em perdoni els drets d’autor– és que resulta que la llei no s’aprova perquè hi voten en contra els seus partidaris en joint venture amb els seus detractors! L’estranya coincidència entre els que volen l’amnistia i els que els volen tancar a la presó. Kafka i Beckett se’n foten d’ells mateixos.

    Segur que la llei és bona, i que hi ha bons constitucionalistes i penalistes que han hagut de fer mans i mànigues per tal que passés els sedassos gairebé opacs de la Constitució, constreta per la dreta i l’extrema dreta al llarg d’anys de posar el Tribunal Constitucional en hores extres permanents. Però, si us plau, polítics del món uniu-vos, prou de triomfalismes, una mica més de capteniment i de modèstia. El dimarts, abans del part, en el part i després del part, tot déu –que la teologia em sigui benèvola– s’omplia la boca amb la lletania de la llei robusta.

    L’amnistia ha esdevingut l’últim tema estrella de la política espanyola, vull dir la que té l’epicentre al Congrés dels Diputats. Un tema delicat, perquè afecta persones d’una manera molt seriosa, però també perquè evidencia que un dels dèficits de l’estat de dret espanyol és la interferència perenne, potser atàvica, entre el poder legislatiu i el poder judicial. I, finalment, perquè tot plegat toca i retoca un poder executiu que no pot manar amb comoditat –ara se’n diu confort– a tot Espanya si set vots independentistes catalans li giren la cara.

    Un bon embull

    L’amnistia sempre és una expressió de generositat política, des de l’imperi romà a la Transició d’aquí al costat en espai i temps, que va perdonar fins i tot delictes de sang del terrorisme que ara, en el supòsit no desitjable que un tribunal sentenciés al límit de l’inversemblant que n’hi haguessin hagut, en quedarien exclosos. En el cas del Procés, la part catalana la veu més com un acte de justícia que de generositat, perquè la judicialització de les protestes va ser excessiva i ningú no hauria merescut entrar a la presó, ningú és ningú. El Primer d’Octubre no va ser un referèndum tècnicament homologable, per hàndicaps de tota mena, però va ser una manifestació ciutadana exemplar, multitudinària i reprimida ignominiosament. I les accions del Tsunami Democràtic van ser de la mateixa marca i de la mateixa marca que tantes protestes d’ací i d’allà que poden ocasionar aldarulls però que no tenen res a veure amb el terrorisme, ho subscriu el mateix Pedro Sánchez i Enric Juliana ho explicava molt bé a La Vanguardia (27 de gener).

    I ara què?

    Ara caldrà desmentir García Márquez en allò que «las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra», refer la llei i fer-la tan realment robusta com oratòriament la proclamen. Això és possible tot i que serà complicat perquè les forces centrípetes del PSOE i centrífugues de JxCat es retroalimentaran per complicar-ho. Això que ara se’n diu tensar les costures.

    Per cert, la sèrie de Disney sobre el modista Balenciaga, molt bona, i Alberto San Juan, excepcional.

    Comentarios
    Multimedia Diari