Hi ha camins fressats que no duen enlloc. Ho escriu la Roser Vernet, filòloga i directora del Centre Quim Soler, situat al Molar, al Priorat, on reuneix escriptors d’arreu i manté viu el llegat del que ho va ser, i que a més aquest projecte que relaciona vi i cultura li ha valgut la Creu de Sant Jordi.
Lo mig del món (Club Editor), un seguit de proses literàries, i peces d’assaig que conformen el seu debut literari. No tots els camins van a Roma, és cert, i sortint del pàrquing de Siurana n’hi ha un que sembla que t’hagi de dur a les runes del castell, de tant seguit com està, però en canvi no duu enlloc. La Roser Vernet, que coneix el Priorat com qui es ressegueix el palmell de la mà, i que n’ha observat tots els racons, ens explica aquest i altres detalls i ens planteja una reflexió sobre la memòria, el paisatge, el lloc i com ens acaba conformant tot això. I és que és clar que tots som habitants d’un lloc, per bé que cada vegada més per l’ús i la relació que tenim amb la terra, per la destrucció del nostre entorn, anem generant més no-llocs.
Els llocs, diu Vernet, són el nostre mirall, el motlle de la nostra experiència, els llocs ens conformen de la mateixa manera que els conformem.
Aquest llibre que és pur caminar, una delícia que et fa seguir el pensament comença dient que «lo lloc és la gent». Necessitem tenir aquest centre de gravetat que és el nostre Lo mig del món. I a més quan per circumstàncies hem de deixar el nostre lloc, quan hem d’anar fora ja sigui exiliats políticament, o econòmicament que no deixa de ser per raons polítiques. Qui s’arrapa a qui? L’exili a tu o tu a l’exili? Deixar el món en què vius i et fa ser qui ets, per retrobar-te sent algú altre fora enfora. A la Roser li va passar allò que planteja: «Potser em va caldre anar a l’altra banda del món per recomençar a tornar a casa».
En aquest recorregut prioratí i universal, hi ha un moment del llibre en què Roser Vernet parla de Scala Dei i com la restauració ha modificat aquell espai que la natura havia anat recuperant entre runes, i que tenia gravat a la memòria –sempre la memòria– i que ara troba modificat.
Explica que li ha costat reconciliar-s’hi, que hi ha refet una relació més racional, potser més endreçada, perquè s’ha endinsat en la història. Ha guanyat un saber i ha perdut un sentir. En aquesta pèrdua, i afany de recuperació, apassionada pels mots, Vernet ens en mostra alguns de més esquius a aquells que no som plenament del Priorat, per bé que hi tinguem una estima profunda, com és el meu cas: pelinxo, aspriva o conlloga, per esmentar-ne tres. Ens diu que el pelinxo és l’últim fil de teixit sigui «descendent de llençol de lli, de cotó, de drap de casa o saquet de sofre...», i la conlloga és allò que jo t’ajudo a tu a plegar la collita, que demà m’ajudaràs tu a mi, treballar en cooperació.
Roser Vernet, que ha estat a tantes lluites col·lectives a la seva comarca, clama per l’aigua del Siurana, aigua que va del Siurana a Riudecanyes: «Ens maten a foc lent si voleu, però sense subterfugis». Aigua que ara mateix ja no té ningú! Lluites contra els abusos dels parcs eòlics i la concentració, lluites pel reconeixement per part de la Unesco com un bé paisatgístic i vital a preservar. Lluita pel relat.
Ja ho clama: Espelinxats de la terra, unim-nos!
