Com acostuma a passar en aquests temps curiosos, la polèmica va durar com la flama d’un misto. Una mica de bromera i au, tothom a oblidar-ho. Recordaran que no fa massa, en una retransmissió del Barça en la tele de pagament, un impresentable de renom adient al personatge va soltar una bajanada racista dedicada a Lamine Yamal, l’adolescent que no pertany a la raça hegemònica.
La insuportable gracieta va ser celebrada per la colla d’assistents al plató, inequívocs servents d’allò que ara s’anomena madridisme sociològic, personal convençut d’habitar en territori de pensament únic i destinat a dir només allò que pot celebrar la parròquia blanca i, sobretot, aconsegueixi la benedicció de Sant Florentino, totpoderós amo de les Espanyes. Va ser, de moment, l’últim exemple d’una tendència convertida en costum i que renova la nostra fascinació davant la barra aliena.
Com diria la vella dita sorneguera, amb exemples així queda clar que «mentre hi hagi rucs, s’anirà a cavall». Mentre no badem boca, continuaran abusant de la nostra paciència infinita amb exemples com l’expressat.
Fa anys i panys, quan pagàvem servei de televisió per cable als Estats Units, ens imaginàvem, beneits de nosaltres, que aquesta novetat mai no quallaria entre nosaltres.
Confonen a un club amb la representació excelsa de certa idea d’entendre Espanya
La gent no s’amollaria a pagar per veure televisió, convertida pels interessos de la modernitat en servei tan bàsic, malgrat no ser-ho, com l’aigua, el llum o l’electricitat. La moda s’ha imposat aquí i de manera totalitària, que encara és pitjor. Pràcticament, paguem un monopoli que fa la seva vènia a completa voluntat i té el mal costum de tractar els clients com a esclaus endormiscats.
D’entrada, per si no n’hi hagués prou amb quotes exagerades, del tot inflades, et torturen a base de publicitat, abús del qual no pots escapar ni pagant. Després, la quantitat indiscriminada de programació sense cap mena d’interès minimitza la qualitat.
Per molts canals que tinguin, no vol dir que es puguin veure gratament, sinó que són omplerts a base de continguts barats, tirats de preu, dels que tenen més vides que un gat i han quedat amortitzats de fa temps.
El cim del despropòsit arriba quan toquem el gènere esportiu. Si vols contractar la visió de Lliga, Champions i ves a saber què més amb pilota incorporada, et cobren un ull de la cara i part del ronyó. Un preu escandalós que serveix, així com de passada, per mantenir i alimentar tota aquesta caterva de voltors que no marxen del futbol espanyol ni amb aigua calenta.
No només pagues als artistes els seus exagerats salaris, sinó que mantens amb la teva butxaca un sistema que si no és obertament corrupte, almenys és clientelar i repartit entre espavilats, murris i gent sense el nivell suficient per a gestionar aquesta barbaritat d’ingressos amb cert professionalisme.
Si et vols desesperar, pagar aquesta factura mensual que no té comparació arreu d’Europa implica, de propina, que t’has d’empassar l’esmentat nacionalmadridisme entre els comentaristes. N’hi ha prou amb escoltar un parell de partits de futbol o bàsquet per guanyar-te plaça eterna al cel.
Si no combregues amb la ideologia dominant, vas aviat, que no es permeten dissidències
Descaradament, com ha passat tota la vida i no ha canviat des del franquisme, confonen a un club amb la representació excelsa de certa idea d’entendre Espanya, l’única possible i uniforme que fa goig als que remenen les cireres. Si no combregues amb la ideologia dominant, vas aviat, que aquí no es permeten sensibilitats ni dissidències.
Total, que pagues i calles, pagues i t’emprenyes per mantenir aquest invent que genera milers de milions. Aquesta companyia que no volem esmentar actua de manera impune, però només és la anècdota que enlairem a categoria perquè a tot arreu s’abusa igual i per tot arreu callem i atorguem davant les arbitrarietats sistemàtiques.
Ni es molesten a dissimular, no els hi cal. I a nosaltres ens defineix el silenci còmplice, resignat. Paga i calla, que no tens dret a res. No ens estranya que la gent opti per la pirateria. No és una qüestió estricta de diners, sinó de mantenir certa dignitat davant de l’abús perpetrat per aquest gegant.
