Memòria històrica: un treball imprescindible

Ens meravella que tants anys després encara ens hàgim de veure així, lluitant de valent per la preservació de la memòria històrica. Signats per Norián Muñoz, el Diari ha publicat recentment alguns excel·lents articles dedicats a rememorar com va viure Tarragona la guerra civil on es detallen un munt d’aspectes d’aquells temps tràgics en una vila gran de 35.000 habitants.

El nostre agraïment a l’autora i a totes les persones que surten esmentades en els seus treballs de recerca i certa vergonya en haver de reconèixer que, malgrat la dèria personal per conèixer el nostre passat, hi ha molt de contingut que ens sona absolutament nou, ignorat i que avui deplorem desconèixer.

De la mateixa manera que es reivindica el coneixement de la filosofia o les matemàtiques per dominar les claus del nostre present, res com mantenir viva la història per saber desxifrar què ens passa i què hem de fer.

Els tarragonins ho complim, i amb força orgull, quan es tracta de rememorar els temps ancestrals de la capital romana i, si hem de forçar la comparació, sembla que no siguem capaços de mantenir el patró de conducta quan en joc s’hi troben les vivències que van marcar a foc els temps dels nostres avis i besavis en el segle passat. Amb una pesada, feixuga herència que, sense cap mena de dubte, ens ha arribat fins avui dia.

L’autor és ben conscient que és fill de tot el succeït durant la maleïda guerra civil i les seves conseqüències. Com a ciutadà, no tenim dubte que el triomf dels sollevats, la pèrdua de les llibertats i els progressos obtinguts durant l’efímera II República ens va generar, col·lectivament, nacionalment, un salt enrere de dramàtiques repercussions, una pèrdua en el més ampli sentit del terme que encara no hem estat capaços de remuntar.

La misèria moral del franquisme, el qualificatiu que millor s’escau a tan horrible règim, ens ha deixat unes cicatrius a l’ànima que triguen massa a guarir.

Nascut vint anys després del final de la contesa, quan la repressió encara era ben viva, la grisor de la nostra infantesa només era comparable amb aquella por tan estesa, el sentiment d’haver-ho perdut tot i callar per evitar, encara, mals majors.

En aquella petita Tarragona, tothom vigilava tothom, no fos cas, i només te’n podies refiar de la gent de confiança, reduïda a l’àmbit familiar. «No et signifiquis», ens deien les mares, volent-nos preservar de qualsevol mal.

Mut i a la gàbia, callats i amb el cap cot, no fos cas que ens el volessin els guanyadors d’un nou mastegot, físic i moral.

Repassin els números en aquests articles, accentuïn la grandària d’aquella ciutat sotmesa a continus bombardejos, fossin alemanys o italians, respectin la llista de morts i la formidable factura vital que els nostres ancestres van haver de pagar tant si com no.

En temps d’infantesa, prou vius els recordem, es parlava poc o gens de la muntanyeta de l’Oliva, de les tàpies del cementiri, de la repressió sostinguda perquè el terror profund encara dominava l’atmosfera i formava part imprescindible, capital, del nostre ecosistema, personal i col·lectiu.

Por i silenci, un munt de silenci, massa temps de silenci que ara, a poc a poc i encara sense tenir-les totes, es va esvaint per donar veu a aquells que mai la tingueren.

I escrivim sense tenir-les totes perquè encara sembla que tot pot tornar, revifar, reviure, que no hem sabut acabar amb la tirania dels vencedors, ara disfressats, més subtils, si volen més civilitzats.

Per això són del tot imprescindibles els treballs de memòria històrica, potser perquè en el repàs del passat funcionen certs tòpics i frases comunes. Com aquella que avisa als pobles que ignoren la seva història, que marginen les seves lliçons, sobre la probabilitat de repetir-les. D’una altra manera diferent, segur, però amb resultats devastadors com el primer cop.

La Tarragona d’aquell trienni mereix coneixement general. La dels vuitanta anys següents, també, encara que els dividim en dos períodes, dictadura i democràcia. El primer no admet dubtes. Del segon en podríem discutir i debatre a bastament.