Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Memòria privada i pública de la Diada. Quan érem catalans

    El Front Nacional i encabat també el PSAN van mantenir la tradició d’homenatjar el conseller en cap i amb ell la idea de resistència patriòtica

    12 septiembre 2022 19:25 | Actualizado a 13 septiembre 2022 07:00
    Antoni Batista
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    El meu pare no era independentista, perquè després de la guerra s’era catalanista o separatista, com a molt: ni la temible Brigada Social tenia ningú fitxat per «independentista». El meu pare tampoc duia barret. Però l’11 de Setembre del 1959 se’l va posar. Ell i el senyor Joaquim Cardús, l’amo del colmado del barri, em van portar –un a cada mà– al començament del carrer de Girona, a la placeta de la confluència amb el carrer Alí Bei i la ronda de Sant Pere, i es van treure els barrets, van acotar el cap i es van estar una estona allà palplantats sense dir res. Recordo bé allò i que refrescava, 22 graus, i m’havien fet posar el suèter.

    El senyor Joaquim era d’Estat Català, i cridava un «visca Catalunya lliure!», que no necessitava trossejar una paraula ni canviar una accentuació: «I-inde-independencià». El pare era simplement català, quan ser català era simplement delicte. Tot i una fitxa de presoner de guerra, i cites a comissaria, feia el que podia per fer aflorar la nació proscrita: conservo unes cintes de caramelles amb la senyera i programes d’obres de teatre al centre i al cor parroquials que ell dirigia amb peces en català. També tinc la gramàtica d’en Fabra amb què el va aprendre i me’l va ensenyar a mi aleshores, perquè a l’escola no ensenyaven ‘dialectes’.

    Ja amb el capell al cap i al tramvia 45 que ens retornaria al passeig Maragall, em van explicar que es treien el barret en homenatge al conseller en cap Rafael Casanova, que tenia un monument allà, però que en Franco l’havia fet treure. Fent perquisicions quan ja tot allò era a la meva ‘Memòria de la resistència antifranquista’, la primera referència que vaig trobar de l’heroi de la defensa de Barcelona a La Vanguardia va ser que a l’escorcoll del detingut Antoni Sansalvador, que havia estat diputat de la Mancomunitat i regidor de Barcelona, «la policía encontró sendas estatuas de Rafael de Casanova» (9/XI/1939).

    El Front Nacional i en acabat també el PSAN van mantenir la tradició d’homenatjar el conseller en cap i amb ell la idea de resistència patriòtica. El 1976 es va recuperar la celebració de la Diada d’una manera pública, honorant Casanova a Sant Boi, on és enterrat. Va ser un 11 de Setembre inclusiu: de Jordi Carbonell, que era ja l’independentisme inequívoc, com a veu de l’Assemblea de Catalunya, fins a Octavi Saltor, que havia estat de la Lliga, i amb gran protagonisme del PSUC que, agradi avui més o menys, va liderar la lluita contra la dictadura.

    Quan vaig treballar al Departament de Presidència de la Generalitat, em van comissionar els afers musicals. Recordo molt emotivament, que vaig contribuir que Rafael Subirachs cantés la versió històrica d’Els Segadors a la primera celebració institucional oberta de la Diada al Parc de la Ciutadella, 2004; vaig assessorar per tal que la peça fos declarada himne oficial a l’Estatut de 2006; i vaig coordinar la nova versió del mestre Ros Marbà, enregistrada i presentada la Diada del 2006, amb l’OCB i el Cor de Cambra del Palau de la Música.

    L’auge de l’independentisme va fer les manifestacions més grans jamai contades entre 2012 i 2017. La gran suma al voltant de la causa que, efectivament, ja era al carrer, va restar, tanmateix, els que se senten catalans i fins i tot catalanistes, però que pensen que la nació catalana és compatible amb models d’Estat autonòmic, federal o confederal, que, d’altra banda, estan ben avalats no pas per botiflers sinó pels mítics presidents republicans Macià i Companys. Aquest any, l’independentisme suma menys i està a matadegolla. El president Mas –que el situaria com a pont axiològic entre els que el van precedir i els que el van succeir– ha dit en una entrevista amb en Xavier Bosch a l’Ara, que «no hi ha un objectiu clar i compartit, un camí per arribar-hi i un lideratge clar per fer el camí». El president Pujol em va venir a dir el mateix en una trobada recent: desconfiança de com es dirigia la política, però confiança en el país i la seva gent.

    Aquí apareixen les entitats sobiranistes. L’ANC, tot i una convocatòria polèmica que va despenjar el principal partit independentista, ERC, i el president de la Generalitat, va demostrar que el potencial de la mobilització és viu. I Òmnium Cultural, que té història des dels temps de les barretades a l’estàtua empresonada d’en Casanova, va aconseguir la foto que semblava impossible de la unitat possible. Tant de bo que un dia, el monument a Casanova torni a ser el que es mereix ser, i no el punt de trobada dels escarafalls i els xiulets de totes les intoleràncies. Una Diada de tothom que se senti català. Com el meu pare.

    Comentarios
    Multimedia Diari