Mey Rahola, la primera fotògrafa artística catalana que el relat oficial va esborrar

«La família deia que l’àvia feia fotografies, però no pas que era fotògrafa». Amb aquesta anècdota Roser Cambray explica el gran oblit que ha patit l’obra de Mey Rahola, considerada la primera fotògrafa artística de Catalunya, que durant la Segona República espanyola va iniciar una prometedora trajectòria, estroncada per la Guerra Civil i el posterior exili. Ara el Museu Nacional d’Art Catalunya (MNAC) li dedica una exposició en una decidida política de revisar el discurs oficial eminentment masculí.

Roser Cambray és conservadora de fotografia del MNAC, després d’uns inicis vinculada al Festival SCAN de Tarragona, i una de les comissàries de la mostra. «És fascinant i demolidor a la vegada. La mostra representa tot un descobriment d’una autora moderna i creativa, de la qual no trobem cap referència fins a l’any 2017 tot i morir l’any 59», explica. La importància de l’obra de Mey Rahola (1897-1959) radica en el fet que es pot considerar la primera fotògrafa que travessa el món amateur per endinsar-se en els cercles artístics, amb la participació en nombroses exposicions i la publicació en revistes del moment. De fet, ella té l’honor de ser la primera a obtenir premis i reconeixements de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. S’hi inscrivia al desembre de 1935 i tres mesos després ja guanyava la medalla d’argent a la categoria dels socis novells en el XII Concurs de l’entitat amb la fotografia Jugadores de pilota, que també va presentar al Saló Internacional d’Art Fotogràfic.

Mey Rahola va rebre ben aviat el reconeixement dels cercles artístics pel seu llenguatge renovador, tant en els temes com en els llenguatges visuals utilitzats. Per això, a l’hora de valorar en perspectiva la seva aportació es fa en una doble vessant: la participació en l’esfera pública en exposicions i, al mateix temps, l’adopció de nous corrents a la Catalunya dels anys 30. Ella forma part del grup de fotògrafs –amb el vallenc Pere Català Pic com a gran referent– que incorporen recursos de les avantguardes europees, com les composicions en diagonal, les perspectives en picat i contrapicat o la recerca de geometries.

Un dels temes preferits de Rahola van ser les marines, com a gran aficionada a la vela que era. «Fins aleshores les fotos de vaixells s’havien fet des del port, amb escenes immòbils. En canvi, ella ho fa des del seu veler, amb clar moviment i amb un estil molt modern i atrevit», argumenta Cambray, que remet a l’autoretrat que obre l’exposició per conèixer la personalitat de l’artista: «Era una dona molt moderna, que vestia pantalons i portava els cabells curts, que feia esport i feia fotografia, dos mons que eren molt masculins».

La mirada de Rahola és diferent, amb una clara predilecció per mostrar dones, infants, animals o les eines de treball. Una de les grans fotografies de la mostra és Cua del pa, realitzada des del seu pis de la Gran Via en ple esclat de la Guerra Civil. Amb un picat explica el patiment des de la rereguarda, amb les dones fent la cua del racionament diari. Casada amb l’advocat i polític Josep Xirau, marxen a l’exili amb un grup de polítics i intel·lectuals. Per això no ha d’estranyar que la mostra també exposi l’última imatge en vida del president de la República Espanyola, Manuel Azaña.

Fugint de la Guerra Civil també topa a França amb la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Són uns primers anys molt durs, en què per tirar endavant la família exerceix a Lió de fotògrafa professional, fent fotos d’identitat per a les cartes de racionament i, a les nits, revelant per als laboratoris. Amb l’arribada de la pau es desplaça prop de París, on ja viu els seus últims anys, en un període en el qual combina la fotografia humanista i la de moda.