Militans, llistes electorals i altres patologies polítiques

La proximitat de les eleccions del proper 12 de maig al Parlament, està removent les aigües polítiques al cap i casal i també a la resta del territori. Temo que el que escric avui, demà estigui ja passat, però me la jugo, ja que les primeres informacions i rumors diversos que ens han anat arribant confirmen que hi ha algunes patologies polítiques que segueixen com sempre en la manera de fer i d’actuar dels partits.

Als anys 80 en la cultura de la llarga transició política, els que ens iniciàvem en la professió periodística, vam haver de fer un curs accelerat sobre la filosofia i les lògiques d’actuació de la majoria de les formacions polítiques d’aleshores. Les més preparades per actuar i les que havien romàs més actives durant la Dictadura, foren les dels comunistes, i fonamentalment el PSUC que entre altres coses va encunyar algunes expressions que tingueren molt d’impacte; una d’elles, aparentment contradictòria, fou la del centralisme democràtic.

I això què era? Donada la meva inexperiència en la matèria, un dia vaig demanar a un dirigent d’aquesta formació que m’ho expliqués i, amb un gran domini de la qüestió, em digué: «El centralisme democràtic està al centre polític de l’organització comunista, no solament com agregador de diferents instàncies, sinó també com a sistema únic que exigeix que els organismes inferiors es subordinin als superiors».

Ho vaig entendre perfectament; de manera pràctica això volia dir que en temps electoral les grans decisions sobre candidats i llistes no es prenien a les assemblees locals, sinó a la seu central barcelonina.

Aquest principi polític no fou exclusiu dels «pesuqueros», ja que amb el pas dels anys la majoria de les formacions, noves i velles, van anar adoptant-lo. Les bases, és a dir els militants, als que els dirigents polítics sempre han fet referència en els seus discursos, s’han anat convertint en la majoria dels casos en simples espectadors de les grans decisions. Com em va dir també fa poc un històric membre d’una altra formació: «Sembla que ara només servim per a pagar quota i anar a aplaudir als mítings i als actes electorals».

El resultat d’aquesta política, que fa olor d’un cert despotisme il·lustrat, és que els partits s’han anat quedant sense militants; s’acumula el desencís de les bases: no poder opinar per exemple quan es redacten llistes electorals, o quan els assignen el paper de fer de claca d’uns quants companys i companyes privilegiats que cobren per ser regidors o diputats, o també defensar els que gaudeixen d’alguna regalia en forma de càrrecs de govern.

En aquests dies tenim alguns exemples: volen menystenir al Sr. Alejandro Fernández, probablement perquè no és de Barcelona i fa temps que els òrgans centrals del PP de Madrid el donen per acabat i li busquen substituts i substitutes, els noms de les quals a més fan públics. Per la seva banda, el senyor Carlos Carrizosa, màxim dirigent de Ciudadanos a Catalunya i que és un dels pocs que no ha tocat els dos de la formació, com per exemple la senyora Arrimadas, ha fet pública una idea que té molt de sentit: intentar una candidatura conjunta amb el PP, però no ha pogut ni explicar-la bé, ja que ràpidament ha sortit un senyor de Madrid a desautoritzar-lo.

A la nostra demarcació algunes formacions fan llistes utilitzant l’estratègia dels llocs assignats; és a dir, primer toca a una persona que sigui de confiança de Barcelona visqui a on visqui; després, en consonància amb el sentiment de culpa que tenen els barcelonins, cal posar sempre a algú de l’Ebre i la tercera posició li toca al Camp de Tarragona, però això depèn de criteris diversos, com per exemple ser de Tarragona, de Reus o de la comarca. A més, a la decisió final de l’organització central hi poden pesar, a banda dels criteris geogràfics, la necessitat de premiar algú que s’ho mereixi i que s’hagi quedat sense càrrec, o feina.

Com va dir el «patriota Guerra»: «Quien se mueva no sale en la foto», per això s’aconsella a alguns possibles candidats que no facin massa soroll, ni manifestin a les bases els seus desitjos, ja que si la central se n’assabenta poden quedar inhabilitats de facto. Per aquest motiu també molts militants pensen que no val la pena pagar per contemplar com els passa pel damunt el centralisme democràtic, i no solament en la concepció comunista, sinó també en la seva vessant més pràctica: el pes de la burocràcia partidista, liderada per aquells que viuen menys per la defensa de les seves idees, que per la de la seva ocupació i sou.