Aquests dies de pont he pogut anar a veure a Barcelona l’exposició ‘Miró-Picasso’, que reparteix entre el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró més de 250 obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu del món en un projecte conjunt i únic que es pot veure fins al 25 de febrer de l’any vinent. Obres d’un i altre repartides per la ‘casa’ barcelonina d’un i altre que acullen part del llegat que aquests dos artistes universals van cedir a la ciutat comtal. Una amistat de més de 50 anys, ara que en fa 50 que va morir Picasso i 40 que va morir Miró, i que travessa des de la trobada el 1917 de tots a Barcelona, després a París, amb l’episodi del Pavelló Internacional del 1937, o l’interès que van tenir per la ceràmica, i tants altres moments de connexió, ja sigui coincidint o discrepant, entre aquests dos homes que van canviar la mirada sobre l’art del segle XX i que tenen vincles amb les nostres comarques.
Al Museu Picasso retrobareu La Masia de Miró, el famós quadre que li va comprar Ernest Hemingway i que l’artista va pintar durant nou mesos (1921-1922), començant del natural a Mont-roig del Camp, i després a Barcelona i a París. Explicava Joan Miró que tot el que apareix en aquesta obra, que és un resum de la seva estimació per la natura, des del més petit cargol fins al gran eucaliptus que hi ha enmig del quadre, i que es va fer enviar herbes, i terra, de Mont-roig en un sobre per poder-les reproduir. Havia anat a recollir-ne al Bois de Boulogne parisenc, però no eren ben bé les mateixes. Potser per això, per no perdre aquest contacte, sempre tenia a mà una garrofa de Mont-roig. Per sort la masia que el va inspirar s’ha salvat de l’oblit i l’enderroc i ja fa uns anys que es pot visitar i trepitjar
A la mateixa sala també veureu el quadre Mont-roig, el poble, la vista que s’observa des de les Creus i on pinta l’església nova. Sobre aquesta obra li deia a Sebastià Gasch el 1963 que «a mi em va pesar molt Mont-roig. Mallorca és la poesia, és la llum. Fins que he arribat a establir l’equilibri entre Mont-roig i Mallorca no he entrat en la maduresa».
A la seva Fundació hi veureu tapissos, i això em va fer venir al cap el Tapís de Tarragona, que hi ha al Museu d’Art Modern de Tarragona, i que de fet és en l’origen de la seva activitat amb el tèxtil amb el jove artista Josep Royo. La seva filla havia tingut el 1966 un accident de cotxe en un pas a nivell a prop de Mont-roig, i en agraïment a la feina dels metges, atesa primer a la Clínica Monegal i recuperada també a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, que dirigia el doctor Orozco, els va regalar el que va ser el primer tapís de 2,80 x 4,20 m i que va fer de la Farinera de Tarragona un espai de creació.
De Picasso ja sabeu que deia que tot el que sabia ho havia après a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Hi va ser en dues ocasions, convidat pel seu amic Manuel Pallarès. La primera, de l’estiu del 1898 fins al febrer del 1899, convalescent; la segona, en companyia de Fernande Olivier el període de maig a l’agost del 1909.
Bona part dels dibuixos i pintures de la primera etapa, amb el domini del llenguatge pictòric tradicional són al fons del Museu Picasso. Les obres de la segona estada, ja entrant en el cubisme, algunes de les quals es poden veure ara a Barcelona, estan disseminades arreu del món, ja sigui a París, Frankfurt, Moscou, Nova York o Sao Paulo.
I aquí les dues passions del moment: Horta i el seu paisatge i entorn, i per la dona que estima, Fernande. Quadres més optimistes els de la primera estada –segons que feia notar Palau i Fabre– i una segona amb un univers més calamitós, la de l’època blava.
Els escenaris de l’estada de Picasso, allà on va dormir al mig de la muntanya, o el Mas de Tafetans, i el Mas de Quiquet, i el Convent de Sant Salvador, indrets que va pintar i que el van inspirar. Al Centre Picasso d’Horta es pot veure on han anat a parar aquestes obres.
Veient escultures, ceràmiques, quadres que han sacsejat el món, que han commogut l’art universal, no em podia estar de pensar en aquests lligams amb la nostra terra, llum, i paisatge, que han tingut força inspiradora i transformadora en aquests genis. I també em demanava si en som prou conscients, ja no com exercici d’autoestima, sinó a l’hora d’assumir quina relació de respecte tenim per aquest entorn on vivim, cimeres planetàries a banda.
