Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    No és or tot el que llueix. Conviure amb la mentida

    Pocs museus i pocs col·leccionistes volen reconèixer públicament que els han estafat, així que, segur que ens farem un fart de veure obres falses com si fossin autèntiques

    16 febrero 2023 19:11 | Actualizado a 17 febrero 2023 07:00
    Jordi Cervera
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Sempre que he visitat el Louvre (i qualsevol altre museu important, però el de París i la seva peça més emblemàtica potser representen millor que cap altre aquesta idea epònima de l’art) i m’he aturat a contemplar la Mona Lisa de Leonardo da Vinci no he pogut mai evitar pensar que m’estava mirant una obra falsa, una bona reproducció que, al cap i a la fi, des de la distància i amb un vidre de seguretat pel mig ningú podria detectar, i que la bona la tenen guardada sota pany i forrellat en un lloc segur, desconegut i inexpugnable.

    Aquesta idea personal, basada més en la seguretat per evitar que els ecologistes malmetin les grans obres amb puré de pastanaga o que quatre bojos hi clavin ganivets o hi aboquin pots de pintura, podria lligar per altres motius amb l’afirmació que Thomas Hoving, un antic director del Metropolitan Museu de Nova York va fer l’any 1997 afirmant que el 40% de les obres del seu museu eren falses.

    Una afirmació que va fer que el periodista i historiador de l’art francès Harry Bellet comencés a investigar sobre aquest tema i acabés posant en solfa els seus descobriments a Falsificadores il·lustres que acaba de publicar a sempre interessant Elba Editorial. Un llibre que es llegeix amb la boca oberta, saltant de sorpresa en sorpresa i constatant per veu de Bellet que, probablement més d’una vegada, més de dues i més de tres vegades ens hem embadalit davant d’una obra d’art d’aquestes úniques al món que és més falsa que una moneda de sis euros.

    Les històries que explica el periodista, documentades, amb judicis i, en algunes ocasions amb declaracions dels mateixos falsificadors pel mig, posen la pell de gallina i porten a reconsiderar molt seriosament els fons dels museus i una gran part de les col·leccions privades d’art.

    La cosa ve de lluny i, de fet, un segle abans de Crist, l’escultor grec Pasíteles ja es dedicava a reproduir estàtues famoses i les venia als romans com si fossin bones i antigues. I la llista de meravelles és autènticament insòlita i espectacular.

    Hi ha falsificadors que compren quadres sense valor de la mateixa època que el que s’ha de falsificar, els rasquen per aprofitar la tela, els pinten amb pigments de la mateixa època i els assequen al forn a baixa temperatura per tal que no es noti la pintura fresca. D’altres es dediquen a investigar en profunditat la vida i obra de l’artista en qüestió per tal de localitzar obres perdudes o temàtiques que es repeteixen.

    I exemples meravellosos com el del marxant que explicava que havia aconseguit les obres gràcies a la (inexistent) Taverna César on es reunien els artistes internacionals quan anaven a Madrid i que van anar a parar a la Galeria Vijande, que preguntats sobre el tema va negar sempre que hagués vist mai cap d’aquells quadres. O el museu dedicat al fauvista Étienne Terrus on es va descobrir que el 60% de les obres exposades eren falses i on fins i tot hi havia quadres on apareixien edificis construïts després de la mort del pintor.

    No menys espectacular és el cas de la mítica tiara d’or del rei escita Saitafernes, un de les joies més preuades del Louvre, fins que es va descobrir que l’havia fet un joier rus per encàrrec. Ara descansa en un magatzem.

    I dos falsificadors, un que es dedicava a fer quadres falsos no especialment brillants i l’altre que, fent-se passar per mecenes, donava diners als museus per catalogar el seu fons documental i aprofitava per falsificar la documentació i fer que els quadres falsos quedessin ben documentats als arxius. O el cas de Fernand Legros, que li va vendre un lot de quadres al rei Faisal d’Aràbia per vint milions de dòlars. Però com que hi havia Modiglianis i Picassos (falsos, és clar), és a dir, d’un jueu i d’un comunista, els hi va canviar per Renoirs.

    I en tot això poques denúncies. Pocs museus i pocs col·leccionistes volen reconèixer públicament que els han estafat, així que segur que ens farem un fart de veure obres falses com si fossin autèntiques.

    I per acabar un paràgraf on Harry Bellet parla d’una peça ben estimada pels tarragonins: el cas del sarcòfag d’Hèrcules de Tarragona, qualificat per l’historiador austríac Otto Kurz com «una de les falsificacions més puerils i absurdes que mai s’han fet».

    Qui sap, potser ara us mirareu els museus amb uns altres ulls.

    Comentarios
    Multimedia Diari