Nou Govern: la gestió del desencís

La trencadissa entre Junts i ERC, i la constitució, ahir, d’un Govern en solitari per part dels republicans significa un canvi d’època. Possiblement en això és l’únic en què hi ha, ara, consens a Catalunya. Però quins són els reptes què afrontem en la nova etapa? Què ve després del Procés? Ara ja amb el certificat de defunció firmat per totes les forces que el van impulsar.

Adeu al Procés! I ara què? La pregunta és molt complicada perquè la societat catalana afronta la resposta profundament dividida. I també perquè una part d’aquesta ciutadania ho fa amb sentiment de dol, de pèrdua. El politòleg Oriol Bartomeus ja avisava fa un any que, a mesura que «la possibilitat certa de la independència s’allunyava, creixia un buit que ningú omplia, un descontentament profund i, en alguns casos, una evident frustració, que cadascú es gestionava de la manera que podia, davant la inhibició de les forces independentistes».

No assumir la gestió del desencís independentista ha comportat, en opinió de Bartomeus, un cost enorme perquè molts han viscut «mirant el retrovisor i llepant-se les ferides, incubant íntimament el ressentiment. Mirant les cendres de la tardor del 2017, atiades en un exorcisme permanent per mantenir viva l’ombra d’aquells dies per part de dirigents, tertulians i programadors (i per jutges, dirigents i propagandistes de l’altre extrem)».

El primer gran repte del nou Govern és intentar donar una sortida al desencís, transformar-lo en una nova esperança, en un projecte creïble.

El futur de l’independentisme, i de Catalunya, depèn de com es gestioni la frustració que senten tots aquells que es van implicar en el somni de la independència i que corren el risc de quedar atrapats en la nostàlgia o, el que és molt pitjor, el ressentiment.

Amb aquest escenari, sorgeix el debat sobre si existeix un sector de l’independentisme que manté una visió excloent d’una societat que, evidentment, és plural i diversa. La resposta està en funció de la posició política de cadascú i de com personalment ha viscut el procés. Però sí que creix la percepció, fins i tot entre l’independentisme conciliador, que hi ha un corrent que ofereix mostres d’un sectarisme preocupant. I que, fins i tot, alguns analistes identifiquen en posicions que van del trumpisme a l’extrema dreta.

Després de la trencadissa, un sector de Junts, el que va decidir sortir del Govern, manté una notable presència a xarxes socials, i a mitjans públics i privats. Amb la voluntat de continuar sent molt influent a l’hora de marcar el debat polític i construir imaginaris. L’últim, el de considerar ‘govern il·legítim’ el nou executiu en solitari d’ERC.

Aquest sector no pot acceptar que la seva adversa situació actual sigui fruit, en primer lloc, dels seus propis errors. Per tant, és fàcil que emergeixi un sentiment de rancúnia contra tots aquells que identifiquen com a responsables del fracàs d’un poder que, des de fa decennis, consideren que els pertoca. Si aquest sentiment manté la seva força el retrobament de la societat catalana esdevindrà molt més difícil. El nou Govern n’hauria de ser plenament conscient i cercar aliances amb totes les forces que estan a favor de la reconciliació.

Raimon Obiols, un històric líder del PSC, s’ha convertit en un dels pensadors més lúcids sobre la realitat catalana des de la ciutat de Brussel·les, on viu. Acaba de publicar el llibre El temps esquerp, en el qual profunditza en una tesi que ja apuntava a finals de l’any 2021 en un article al diari Ara. «Aprofitar-se del problema –escrivia– i excitar-ho ha estat i és una arma política i electoral d’enorme calibre, un gran instrument de poder. Les fílies i fòbies identitàries, acumulades per la història, representen un magnífic carburant polític, d’elevat rendiment i de bon preu. Són una autèntica bicoca, una ganga, una sinecura, la banya de l’abundància, i estan a la disposició dels aprofitats, que obtenen copiosos i suculents beneficis».

«Necessitem –conclou Obiols– capgirar aquesta situació. El resultat seria beneficiós per partida triple: estalviaria conflictes recurrents i interminables, de costos elevats; liquidaria les rendes que encaixen els que enarboren banderes per amagar les carteres (o coses pitjors); reconduiria les energies individuals i col·lectives, de la confrontació estèril a la competició positiva i als pactes. Algú –sense els ulls embenats i amb la mà al cor– pot afirmar que veu una altra alternativa positiva que sigui realment viable?».

El nou Govern té la responsabilitat històrica de trobar la resposta adequada al desencís.