En un moment on el futur de la pagesia està en qüestió tenia ganes de fer un viatge en el temps per conèixer l’origen de la Cooperativa de Vila-rodona, a partir de la trajectòria del seu principal impulsor i també un dels grans apòstols del cooperativisme al Camp de Tarragona. Pau Robert i Rabadà, entre els moviments agraris i el republicanisme, escrit per l’infatigable historiador Josep Santesmases, és també el llibre número 35 d’una extensa col·lecció dedicada als principals personatges del cooperativisme català, liderada per l’Antoni Gavaldà, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili (URV), conjuntament amb Fundació Roca i Galés.
Segurament si ajuntéssim les 189 cooperatives agràries que formen la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCAC) en unes úniques instal·lacions ens trobaríem en un monstre empresarial que aportaria ni més ni menys que una facturació propera als 2.000 milions d’euros i que aglutinaria més d’un terç de la producció final agrària de Catalunya. En canvi, el seu teixit rural, repartit per 300 municipis, fa que moltes vegades passi desapercebut pel propi territori i, encara més greu, sigui poc reivindicat.
Francesc Reguant, director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes, feia recentment un elogi al món cooperatiu i en destacava la seva gran resiliència després de 100 anys de trajectòria.
Vila-rodona n’és un bon exemple i el llibre dedicat al Pau Robert també és un viatge al curt i intens període de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) que, com a primer govern català des de 1714, va donar un fort impuls transformador al camp català.
«Hi havia una clara voluntat de modernitzar l’agricultura i els cellers, en l’àmbit vitivinícola, fan aquesta funció amb una vocació transformadora cap a un producte de qualitat», resumeix Josep Santesmases, al voltant de la contribució de la Mancomunitat, de la qual també insisteix en la virtut d’aglutinar el millor talent del moment, a partir de tècnics molt preparats.
I la visió de la Mancomunitat també calia aterrar-la al territori. «A moltes poblacions sorgeixen homes, amb un lideratge i unes condicions personals i econòmiques, que permeten connectar els moviments del moment i traslladar-los al seu àmbit local», justifica l’historiador.
Pau Robert (1873-1926) va ser el principal artífex de la construcció del celler cooperatiu del Sindicat Agrícola de Vila-rodona, construït per Cèsar Martinell el 1919, amb una intensa militància en organitzacions agràries i també política, primer com a alcalde i després com a diputat provincial i de la Mancomunitat de Catalunya en representació de les forces republicanes. Ell era un dels apòstols del cooperativisme al Camp de Tarragona, amb l’espluguenc Josep M. Rendé com a principal referent. «Constitueixen una gran xarxa de contactes i no dubten a viatjar arreu, amb el corresponent sacrifici econòmic personal, per fomentar la creació de sindicats, ja que creien en el futur del país i en la seva modernització», resumeix Santesmases.
El celler cooperatiu de Vila-rodona va trencar el patró habitual, en què els cellers del sector republicà els feia un paleta, mentre que els del sector conservador eren obra d’un arquitecte. Vila-rodona, com bona part de poblacions catalanes, convivia amb dos sindicats, oposats ideològicament (els d’esquerra i els de dreta). El Sindicat Agrícola va ser fundat per la Societat de Treballadors Agrícoles, de la qual Pau Robert va ser-ne president diverses vegades, que fins i tot havia impulsat una escola laica i agrícola a principis de segle. «L’existència de dos sindicats representava també tenir dues societats recreatives, amb la qual cosa la vida social reproduïa aquesta divisió ideològica als pobles», recorda Santesmases.
Per anar guanyant competitivitat i fer front a noves inversions es fa necessari un procés de concentració, com la recent fusió de l’Agrícola de Bràfim amb la Cooperativa de Vila-rodona. Amb tot, les reserves basades en raons identitàries i de rivalitats locals encara frenen processos que tindrien tota la lògica empresarial.
