Pedres i valor artístic

El valor del patrimoni aquitectònic, del patrimoni cultural, de l’art, sempre ens ajuda a situar-nos, i més encara en moments com aquests en que els bancs presenten aquests beneficis escandalosos als seus balanços, en contrast amb la penúria i maldecaps general de la societat entre hipoteques disparades i el preu del diner, la inflació, el preu de la llum i del menjar, i la ridiculesa de bonificació de l’estalvi, i el zel persecutori d’Hisenda cap a professionals i autònoms fins a l’estorquiment i l’absurd, fa que l’escletxa entre banquers i ciutadania sigui tot un senyor esvoranc.

Tornem al patrimoni, i el seu valor, perquè aquest cap de setmana s’ha pogut veure al teatre Bartrina de Reus, com a finals de gener a la Sala Trono de Tarragona, l’última producció de Lo Nostro: ‘Lot 5/6’ amb la parella d’intèrprets Bàrbara Roig i Pau Ferran, que hem pogut veure ja en altres muntatges anteriors U’n altra nit’ inspirat en el text de Harold Pinter, o al ferratenià ‘Poema inacabat’, a més de a la sèrie de TV3 ‘Com si fos ahir, on ella fa el personatge de Samantha.

El cas és que tibant del robatori d’una llamborda a la Plaça del Mercadal, una bretolada d’una colla de joves de l’any 2021, Lo Nostro construeix una subhasta on el públic posa preu a la pedra recuperada.

La situació hilarant que va generar aquell robatori, amb la petició inclosa de l’alcalde Pellicer perquè la retornessin a una esglèsia, i la confessió dels lladres que l’havien perdut, o que algú altre se l’havia quedat, permet parlar del valor de la revalorització de la peça robada, i de quan estem disposats a pagar pel nostre patrimoni.

L’ombra de Yasmina Reza i el seu Art (1994), on es jugava amb el valor o preu d’un llenç totalment blanc, com si fos encara a punt de pintar i no una obra acabada, sura sobre aquesta dramaturgia, i encara a la reflexió genèrica si voleu estirar el debat sobre el valor de les humanitats o sobre La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine.

Però si ens quedem en la pedra, o en les pedres, és clar que sovint és gràcies a les feines d’arquitectes i d’urbanistes que ens movem pel món quan anem a la descoberta de les meravelles de la humanitat, ja sigui a veure les piràmides d’Egipte, les dels Inques, o el Machu Pichu; ja sigui quan anem a veure gratacels a Nova York, o a Dubai, o la catedral de Milà o la basílica de Sant Marc de Venècia, o les restes del mur de Berlín o el de les lamentacions a Jerusalem.

Ara que fa quinze dies que ha arrencat a l’Institut Pere Mata de Reus l’any Domènech i Montaner, perquè fa cent anys que es va morir aquest geni del modernisme, activista cultural i polític catalanista; i que té amb Reus, Canet i Barcelona, el pes del seu llegat arquitectònic som davant de l’exercici de revalorar la seva obra.

Que és patrimoni mundial amb edificis com el Palau de la Música ( i quan ets al saló dels distingits del Pere Mata constates les provatures que hi va fer per dur-les després cap al Palau, només veient les balconades amb peus de vidre ja es nota) o l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, i que té a les nostres comarques una bona mostra.

A Reus, a més del Pere Mata, la Casa Gasull, i Rull, i la Casa Navàs-Blasco, a més d’altres com la biblioteca de Font de Rubinat, o la capella Margenat, al cementiri, o el magatzem de fruits secs de Joan Llopis Fontana; però el celler de l’Espluga de Francolí, o el mausoleu de Jaume I que ara es pot admirar a l’Ajuntament de Tarragona en són meravelles sortides del seu talent transformador.

Lluís Domènech i Montaner meravellat per la Tarraco romana, pel monestir de Poblet desnonant, per la Conca de Barberà, amb Montblanc i Solivella, va dissenyar el mausoleu que havia de servir per preservar les despulles del rei Jaume I, després de la profanació de Poblet el 1835, i que va recollir el rector de l’Espluga i que van passar de l’esglèsia de Sant Miquel, a la catedral de Tarragona on es mantenien en una urna de fusta.

El 1906, pensant en el setè centenari del naixement del monarca, l’Ajuntament li encarrega una obra per dignificar aquest record a Domènech i Montaner. L’arquitecte va fer una proposta tan ambiciosa amb dos panteons i pensada per anar al cor de la Catedral, que es va quedar sense que ningú, amb l’arquebisbat al capdavant, l’acabés acceptant.

Les primeres peces van arribar, ja fetes pel seu fill, el 1924 sense saber on s’havien de col.locar. La polèmica va seguir i seguir. I no va ser fins el 1992 que es va acabar instal.lant allà on és ara, dins de l’Ajuntament. Ja és ben bé que ens costa acabar de valorar l’art, fins al punt que a vegades esdevé una pedra a la sabata.