Vaig començar a la ràdio a finals dels setanta i després, la meva primera experiència en premsa escrita va ser al Setmanari Reus. Poc després vaig anar a parar al Diari de Tarragona, aleshores sota la direcció del periodista madrileny Julio Riquelme i abans que l’adquirís l’empresari Luis Sánchez-Friera i comencés la gran transformació en tots els àmbits.
Aleshores era habitual que el Diari i altres mitjans de l’àrea de Reus i de Tarragona, suavitzessin els seus continguts quan arribava la calor. Les vacances, la manca de grans notícies d’àmbit polític i social feien que una part del seu temps o de les seves pàgines es dediquessin a matèries menys transcendentals i més disteses.
I ja us podeu imaginar que els continguts eren sempre poca diferència i que, amb algunes variacions, s’anaven repetint any rere any, festes majors, entrevistes a personatges vinculats amb l’estació, discoteques i activitats diürnes i nocturnes d’oci i vida relaxada. I en aquells temps, un dels personatges inevitables que calia entrevistar quan s’acostava la calor era Antoni Pedrol Rius, un advocat nascut a Reus l’any 1910 que va der degà del Col·legi d’Advocats d’Espanya i president del Consell de l’Advocacia Espanyola, un home amb molt, molt poder, amb lligams directes amb les altes esferes, que tenia casa a Reus, al número 16 del Raval de Robuster, on només hi anava a dormir i que passava la resta del dia a la Cala Morisca a Salou, un xalet espectacular, envoltat de jardins mediterranis, piscina, tota mena de luxes i comoditats i una platja privada on la llegenda popular deia que s’hi havia fet contraban. Cada estiu arribava en un Cadillac (si no recordo malament de tons blavosos) acompanyat de dos cotxes amb guardaespatlles, passava els dies al xalet i al vespre anava a dormir a Reus. Quan va morir va deixar la casa a l’ajuntament de Reus i el xalet en usdefruit a la seva secretaria amb la idea que després es transformés en una residència, però com que ningú va voler assumir la despesa es va abandonar i va acabar tristament vandalitzat i destruït.
Cada estiu arribava en un Cadillac acompanyat de dos cotxes amb guardaespatlles
Doncs bé, a mi em va tocar més d’una vegada entrevistar-lo gràcies a la sort que tenia amistat amb la meva mare que, a més, havia anat algunes vegades a pintar a la Cala Morisca. El recordo menut, sempre amb un havà, molt educat, d’una correcció absoluta, molt cordial i suposo que sabent també que aquestes entrevistes estiuenques mai tocarien temes espinosos o polèmics.
Sigui com sigui, conservo un llibre dedicat i suposo que avui molt difícil de trobar, que va escriure ell, Los asesinos del general Prim (aclaración de un misterio histórico), publicat per l’Editorial Tebas l’any 1960. Un llibre interessant i ben documentat, compta amb un pròleg del polític lleidatà Eduardo Aunos, que va ser ministre de Justícia de Franco i un epíleg del doctor Alfonso de la Fuente Chaos, cirurgià, president del consell general del Col·legis de metges d’Espanya i procurador en corts durant més de 30 anys.
Passava el dia a Cala Morisca de Salou, un xalet espectacular, amb tota mena de luxes
Tot i que, com és obvi no s’arriba descobrir el responsables de l’assassinat de Joan Prim, Pedrol Rius el situa molt bé a l’època, amb tots els seus enemics, les intrigues que es teixien al seu voltant i aporta documentació interessant com l’autòpsia, retrats dels protagonistes, caricatures i elements que permeten situar força bé com a mínim sinó els autors materials sí als instigadors que hi podia haver darrere la mort del comte de Reus i marqués de Castillejos i, de fet, és el doctor De la Fuente qui s’encarrega de tancar el cercle parlant de les complicacions i les dificultats mèdiques que es podien trobar a l’època a l’hora de tractar les ferides d’un atemptat d’aquelles característiques, en referència a qüestions com l’asèpsia, l’anestesia, l’hemostàsia i la bioquímica i apunta que només dos cirurgians podien haver salvat la vida del general, Federico Rubio i Galí, que va ser ignorat i Melchor Sánchez de Toca, que va ser cridat a consulta el dia 30 de novembre de 1870, tres dies després de l’atemptat i que quan va veure l’estat de Prim va dir: «M’ha portat vostè a veure un cadàver».
