Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Rèquiem per monsenyor Uriarte, el bisbe psicòleg que sabia escoltar

    Un tarannà afectuós, unit a la seva llicenciatura a la prestigiosa universitat de Lovaina, el feien el mediador idoni, potser pacificador seria més exacte en la tipologia de la religió

    19 febrero 2024 20:40 | Actualizado a 20 febrero 2024 14:00
    Antoni Batista
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    El 19 de maig de 1999, la primavera suïssa tampoc no era tan suau com les mediterrànies. A un indret de Zurich, un home de 65 anys, gavardina i barret borsalino grisos, espera altres dos homes que arribaran amb poca diferència de temps, cadascun pel seu cantó. Es posa a ploure i l’home de la gavardina obre un paraigua de talla XXL –aquells paraigües que només porten a Bilbao– i aixopluga els altres dos, un a cada costat. La trobada era la cita prèvia de seguretat d’una reunió important que només l’home de la gavardina sabia on es faria. Els altres dos es miraven amb recel i inquietud, i l’home de la gavardina va començar fent el que anava a fer allà tranquil·litzant-los. Anava a fer de mediador de les converses entre el govern de José María Aznar i ETA, era el bisbe de Donostia, Juan María Uriarte, i els altres dos eren Javier Zarzalejos, secretari general de Presidència, i Mikel Albisu, Mikel Antza, dirigent d’ETA. El clergue, pactat per tots dos costats, era la garantia ansiolítica que no hi hauria cap emboscada.

    Aquelles converses aparentment no van prosperar, però en perspectiva sí que van ser fructuoses. ETA havia declarat una llarga treva i el govern va acostar cent vint presos al País Basc i va facilitar que més de dos-cents refugiats a França regularitzessin els papers: Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, va tornar i va ser diputat al Parlament Basc. Tot allò era el primer gran pas cap a la pau, però aleshores no ho sabien. El camí de la pau es desbrossava d’una manera ja imparable, malgrat aturades intermitents amb les últimes guspires del gran dolor atàvic que havia començat quan, el 1968, ETA matava i moria per primer cop.

    Don Juan Maria Uriarte era Juan Mari en la proximitat, quan penjava la mitra i el bàcul, i un tarannà afectuós, que, unit a la seva llicenciatura en Psicologia per la prestigiosa universitat de Lovaina, el feien el mediador idoni, potser pacificador seria més exacte en la tipologia de la religió que dona la pau en totes i cadascuna de les seves misses. Tot i que tenia tantes coses a dir i ben dites, sabia callar i escoltar: no interrompia, al contrari, donava corda als seus interlocutors, s’interessava per ells i feia que interactuessin. En algun moment, usava recursos de distensió d’una manera natural, a partir, per exemple en taules compartides, d’apreciar la bona cuina i el bon vi, com a basc de pedra picada, euskaldun i de l’Atlètic, però amb la moderació benedictina dels seus amics del monestir de Lazkao.

    La meva corresponsalia política al País Basc em va donar l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo, i després, una bellíssima amistat. Off the records a dojo, eren temes delicats i l’Església fa anar bé la discreció diplomàtica, i alguna entrevista memorable en obert, com la del documental Polifonia Basca, dirigit per Joan Salicrú i Ariadna Vázquez, i enregistrat a Begoña, amb plans tan magnífics de llum filtrada per vitralls com el seu discurs de propugnar anar més enllà de la pau per passiva, com absència de violència, i buscar el reconeixement entre adversaris d’idees, llengües i identitats. Va dedicar molts esforços a la reconciliació, que va analitzar en un dels seus títols d’una bibliografia molt àmplia, La reconciliación (Sal Terrae, 2013), amb trobades restauratives entre víctimes de diferents victimaris; una de molt especial a la Universitat de Barcelona (21 de novembre de 2012, dotzè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch), en què per primera vegada el portaveu oficial de l’esquerra abertzale, Pernando Barrena, reconeixia i lamentava el dolor causat per ETA davant de gent que havia patit molt.

    Un dels moments culminants d’aquella amistat enriquidora amb el bisbe Uriarte va ser quan ell i mossèn Gaspar Martínez, secretari general del bisbat, ens van casar a la basílica de Begoña. En el dinar, vistes a la Ria, va captivar una audiència majoritàriament no-creient amb un elaborat discurs intel·lectual sobre l’Església i el celibat, a partir també dels seus coaching de psicòleg amb capellans de tot Espanya. Fet i fet, la psicologia és etimològicament el tractat de l’ànima, una versió laica de la teologia aplicada.

    Va perdre el meu telèfon i el va recuperar en una reunió de la Conferència Episcopal gràcies al nostre arquebisbe Planellas, que li va fer a mans. En les últimes converses, m’explicava que, conscient de la seva edat, es preparava per a la mort amb meditació i oració --devot de l’Amatxu de Begoña, la Moreneta de Bilbao. L’havia vist resar i renoi, es concentrava tant que mudava l’expressió, una faiçó tranquil·la, plàcida. No sé si això va de mística, però sé que ara ell, més enllà del seu llegat cívic, és pura mística, i per això aquest article és un rèquiem, la música del descans on sant Agustí va dir que «els cossos ressuscitats no seran més que música».

    Comentarios
    Multimedia Diari