Avui m’agradaria parlar de Josep Maria Ribas Prous (Barcelona 1940). Confesso que fa molt temps que no el veig (culpa meva que em bellugo poc) però, tot i això, no puc deixar de pensar ni oblido que és un dels grans mestres que he conegut al llarg de la meva vida, una d’aquelles persones singulars que, sense proposar-s’ho i sense cap ombra de supèrbia ni de pedanteria, són capaces d’obrir camins per esquerps i complicats que siguin, d’inspirar, d’encomanar neguit, d’apassionar i, òbviament d’excel·lir més enllà dels límits marcats en allò que fan i, a més, fer-ho amb un altruisme absolut i envejable.
El vaig conèixer a l’Agrupació Fotogràfica de Reus. Jo era un diletant aficionat a la fotografia i ell, era un empleat de banca que guanyava concursos nacionals i internacionals, que experimentava amb tècniques ancestrals, que descobria fórmules i sistemes que no tenia cap recança en compartir amb tothom, en una època en què la fotografia tenia unes connotacions secretes, quasi mítiques i alquímiques i que dirigia l’Associació amb un entusiasme i una vitalitat absolutament encomanadisses i extraordinàries.
El recordo àgil, despert, sorneguer, elegant, irònic, àcid, proper, rialler, sempre un punt despentinat i amb una tosseta persistent, fruit de passar-se mitja vida remenant i respirant líquids i productes no precisament balsàmics. Si hagués de fer balanç de les coses que m’impressionaven d’ell i explicar-les, em caldrien 8 o 10 pàgines com aquesta. Intentaré citar-ne algunes que potser donen idea de la personalitat i de la tasca del Josep Maria. La primera, òbviament, la qualitat de les seves fotografies. Eren i són una autèntica i constant capsa de sorpreses. Pendent sempre d’evolucionar, investigava antigues tècniques de la fotografia primitiva i jugava a forçar pel·lícules i revelats per aconseguir una granulació insospitada, uns enfocaments innovadors i un tractament de les llums brillant, enduent-se amb solvència tota mena de concursos i marcant sempre tendència i camí.
Si hagués de fer un recull d’imatges d’allò que en diuen memòria sentimental (i al llarg de la vida n’he vist unes quantes) confesso que moltes portarien la firma de Ribas. De fet, les seves imatges són un catàleg que pot parlar de tu a tu sense gens de vergonya amb els millors fotògrafs del món. I us asseguro que no exagero gens ni mica. Nu, reportatge social, periodisme de carrer, documental. Tot el que ha fet és absolutament brillant i corprenedor, ple de saviesa, de rigor i d’innovació.
Una altra, molt més prosaica ho reconec, seria el fet de veure’l sempre envoltat de models esculturals que s’enduia per cases modernistes, masies abandonades o natura agresta. El resultat era sempre impactant, elegant i trencador.
Una tercera podria ser el fet que va rebre dues propostes envejables per qualsevol mortal amb vel·leïtats fotogràfiques, anar a treballar a París, com a fotògraf de la revista Vogue i a Moscou com a dinamitzador, després de guanyar dues vegades el Premi Pravda, cosa que només havia fet el també gran Cartier Bresson. Les va rebutjar totes dues.
Una quarta, ser el primer fotògraf espanyol que va aconseguir el títol internacional de mestre MFIAP. I una cinquena i no menys important, la seva absoluta i rendida generositat. Sempre disposat a ajudar, a compartir els seus descobriments sense cap prevenció i a treballar pel bé general amb rigor i discreció.
Ha remenat i ha salvat milions de negatius de fotògrafs locals que, a hores d’ara són un valuós patrimoni documental reusenc, va ser el catalitzador de les carpetes de l’AFR, una brillant aportació a conèixer el passat i el present de Reus i de la comarca i ha treballat sempre amb entusiasme i professionalitat en pro de la fotografia.
També sé del cert que no li agraden els afalacs i els elogis i que gaudeix més parlant dels altres que d’ell mateix, però crec que el Josep Maria es mereix aquestes modestes línies i que també es mereixeria un reconeixement públic i professional a l’alçada de la seva vàlua i de tot el que ha fet, és a dir un reconeixement grandiós, monumental, superlatiu.
Gràcies, Josep Maria, pel teu mestratge, per la teva personalitat càlida i afable i per ser un mestre del treball, del rigor, de l’altruisme i de la qualitat humana i professional sense escletxes.