Saber què toca fer

Tota aquesta programació sobrevinguda amb la mort de la reina Elisabet II, i la proclamació del seu fill Carles III com a nou rei, a l’espera de la coronació ens ha dut color a les pantalles del televisor i a les planes del Diari. L’últim cerimonial el 1952 va ser en blanc i negre (es pot trobar a youtube), i aquest cap de setmana l’hem pogut veure de nou, amb les mateixes passes i rituals, amb les proclamacions al Palau de Sant Jaume, i a la City, ara en color, i amb una part de públic que ho enregistraven amb els seus telèfons mòbils. I en dura competència amb la sèrie The Crown tots aquests dies estan serialitzats, que si honors a Escòcia, que si de Balmoral a Holyroodhouse, cerimonia a Edimburg, que si arribada a Londres amb primera cerimònia, i capella ardent a Westminster, i funerals dilluns 19.

Tenim teca acolorida per tota una setmana més. I encara ens queda veure la coronació del nou monarca per d’aquí uns mesos. Tot previst. Res fora de guió, liturgia marcada i seguida per aquests personatges vestits d’aquesta manera que ens pot semblar estrafolària però que val el pes de la tradició. Les tradicions sempre són inventades, però en el cas de la monarquia britànic l’invent fa molts anys que dura de manera que han agafat la consistència simbòlica per la seva població.

I a més, s’ha anat dient tots aquests dies, el respecte a Elisabet II que justament n’ ha vist de tots colors, des caure les bombes de la segona guerra mundial sobre Londres, al declivi de l’imperi, al Brexit, o el referèndum d’Escòcia; amb tot el trist episodi de Lady Di i uns quants més en l’àmbit familiar, s’ha mantingut sempre en el seu paper institucional sense voler anar més enllà del que pugui pensar.

Ara que farà cinc anys de l’1 d’Octubre, i que ahir vam commemorar la Diada, si pensem en la manera de fer del rei Felip, podem pensar que no ha anat a la mateixa escola de monarques a la que va anar Elisabet II d’Anglaterra. Tot i que el seu pare sí que és en la mateixa cursa d’acumular fortuna.

A cinc anys de l’1 d’Octubre, i l’endemà d’una Diada de convocatòries diverses, i de divisió estratègica fins i tot per anar de manifestació, sembla que el blanc i negre (així era la samarreta de l’ANC) s’hagi apoderat del que abans era una demostració de força ben acolorida. Les entitats sempre han fet aquests últims anys una pressió, més o menys volguda, més o menys pactada al president que hi hagués. I també és cert que la majoria de gent que va a una manifestació rarament es llegeix el text de convocatòria, i es mou més per un objectiu genèric. I que als polítics els diguin «cul d’olla» és clar que no els agrada, com no li agrada a ningú, tot i que entra dins del possible aquí i arreu.

Ja sabran explicar els partits i entitats què hi guanyen de dividir-se, i de trepitjar-se el paper de cadascú. Veure qui té més múscul? Escriure’ls la crònica als diaris de Madrid?

En tot cas, en línia al que es va dir al migdia a l’acte d’Òmnium que mira de presentar-se com l’àmbit transversal i de les lluites compartides, a l’independentisme, si vol recuperar l’energia del 2017, li toca refer aliances, esvair malentesos i retrets, i fer-ho de debò. Ja és ben bé que només la Corona britànica sap què toca fer a cada moment, si més no quan es tracta d’enterrar i de coronar.