Ucraïna, un any després: Els noms de la guerra

«La vida va saltar pels aires el 24 de febrer. Tot just fa un any que intentem (sobre)viure en un món que mai més tornarà a ser com abans». La frase me la diu la Yulia, una companya que em va ajudar durant unes setmanes a Ucraïna, però la pronunciaria igual qualsevol dels seus 55 milions de compatriotes. Cadascuna de les persones a les qui, un 24 de febrer de tot just fa un any, la vida els va saltar pels aires perquè la guerra de Putin els va entrar a casa. Tots els que hem hagut d’explicar aquest any no hem escatimat de recordar que les guerres no tenen bons ni dolents. Que qui s’entesti en mirar-les des d’aquest prisma està condemnat al fracàs: aquell que un dia glorifiques i entomes com a representant del bé i la justícia, l’endemà et deixarà amb el cul a l’aire protagonitzant una atrocitat tan o més cruel que les que hagin fet abans els seus enemics.

Ara bé, el que sí que hi ha són víctimes. Quantificables. I aquí la balança sí que està clarament desequilibrada. Als ucraïnesos la guerra se’ls ha instal·lat a casa. Amb tot el que això comporta: mort i destrucció. Una guerra és poc més que això. Cossos mutilats i socarrimats. En el millor dels casos, amuntegats en fosses comunes. Edificis devastats, un darrere l’altre. Gent que veu casa seva reduïda a runa. No per la tragèdia de la naturalesa, sinó perquè un altre ho ha decidit. Famílies trencades, exili, incertesa. Vides que s’aturen i han de tornar a arrencar de zero. Sempre pitjor que abans. I tot això no són paraules. Són noms, cossos i cares. Reals i palpables. Com tu i com jo. Com nosaltres.

Gent com l’Alexander, a qui vaig conèixer a les trinxeres que, pocs dies enrere, havien impedit que desenes de tancs russos conquerissin la capital. Com la majoria d’ucraïnesos homes, havia deixat la seva feina –era instal·lador de plaques fotovoltaiques– per allistar-se a l’exèrcit. Quan el vaig conèixer era el comandant del batalló militar número 1 de Kíiv. Ara, ferit al front del Donbàs, malda per sobreviure a un hospital militar.

Com la Maya, que em va venir a trobar a Mikolaiv, encara en xoc, per ensenyar-me com la nit abans una bomba havia destruït casa seva. Els reflexos de sortir corrent des de la dutxa fins al soterrani li van salvar la vida. Tots els seus veïns eren morts.

Com la Sònia, que vam veure baixar d’un dels busos del corredor humanitari de Mariúpol. Amb 21 anys havia pogut escapar sola de l’horror d’una ciutat que havien reduït a cendres. Feia dos mesos que no sabia res dels seus pares i es començava a fer la idea que els eren morts.

El mateix corredor humanitari que, de fet, també havia recorregut el Sergei. Havia sobreviscut 2 mesos sota terra i sota les bombes que assetjaven la siderúrgica Azovstal, l’últim reducte de resistència ucraïnesa a la ciutat. Després, els russos se’l van quedar durant dos dies, fins que finalment va arribar a Zaporíjia.

Com la Raisia. La vam trobar al barri de Saltivka, un dels més castigats de Khàrkiv. Ella, des del final del carrer va veure com un míssil destruïa el seu bloc de pisos. El seu pare havia mort lluitant amb els russos durant la II Guerra Mundial. Ara, els mateixos russos l’han deixat sense casa, sola i amb 83 anys. De moment, l’acullen a una parròquia del barri. També com la Luvov, que té una petita granja al nord-est del país, prop de la frontera. Els soldats se li van instal·lar al costat. Cada dia li feien munyir les vaques per ells. S’hi va acabar enfrontant, desarmada. Amb tot el coratge de posar per davant la dignitat a la vida. No la van matar. Però quan es van retirar, van bombardejar-li la granja deixant més d’un centenar d’animals completament socarrimats.

Com la Natàlia i la seva gossa, que quan la vaig conèixer ja portava dos mesos vivint dins un vagó aturat al metro de Khàrkiv. Fa un any era executiva d’una empresa de màrqueting. Ara, una refugiada que intentava salvar la vida amagant-se dels bombardejos. O com la Lyudmila. La vaig conèixer mentre feia cua per rebre un plat de caldo a Butxa, un poble ocupat durant dos mesos per l’exèrcit rus i un dels símbols de la barbàrie d’aquesta guerra. Només veure’m es va posar a plorar. Quan finalment va articular paraula, ens va explicar que els russos, durant l’ocupació, havien matat el seu fill. Ella mateixa l’havia enterrat al jardí de casa.