Diuen els experts que la memòria humana no guarda tot el que ens ha succeït al llarg de la vida sinó solament les vivències personals, la qual cosa significa que no acostumem a retenir tot el que va passar en una època determinada, sinó només allò que ens va passar a nosaltres. Pensava tot això fa uns dies a l’assabentar-me de dues notícies produïdes en dos indrets geogràfics molt allunyats i que són protagonitzades per dos professionals diferents que els uneix un vincle d’amistat i de feina i amb qui jo vaig treballar molts anys; el que férem plegats em va generar experiències significatives que conservo en un racó de la meva particular memòria selectiva, en un apartat que anomeno: fets molt gratificants.
El primer protagonista de la meva història és Andreu Buenfuente, reusenc, ‘sang del Prim’ com diria el seu pare si encara visqués, i el segon és Javier Pons, tarragoní provinent de l’Aragó, fill d’un metge molt conegut a la ciutat. L’Andreu ha estat protagonista d’una notícia que ens ha sorprès ja que pensàvem que havia iniciat una etapa professional més tranquil·la i amb menys feina, i ha acceptat el repte que li ha plantejat la nova direcció de RTVE contractant-lo per fer un programa setmanal de cara al públic.
El Javier, que va marxar a Miami fa uns mesos, ha estat nomenat per un càrrec que té un títol llarg com agrada als americans Chief Content Officer & Head Telemundo Studio, el que en termes més planers seria el de vicepresident del Grup de Comunicació en espanyol més important dels EUA.
On varen confluir aquests dos personatges tan reconeguts del món audiovisual? Doncs a Reus, als anys 80 i a l’emissora que porta el nom de la ciutat, coneguda aleshores per l’eslògan ‘la ràdio!’, una referència mediàtica en aquells temps i d’on sortiren molts professionals d’èxit. Hi ha alguns autors que han estudiat com s’han format els jaciments de talent que han aconseguit promocionar persones que han acabat destacant en àmbits esportius, culturals, periodístics, etc.; remarquen que la clau està en trobar un lloc on poder desenvolupar les seves capacitats, on hi hagués un grup –gran o petit– format per gent amb qui compartir valors i ambicions i, per últim, en tenir temps per aconseguir destacar.
Buenafuente i Pons començaren sent periodistes esportius; l’un feia l’hoquei del Reus i l’altre informava del Nàstic, però tots dos sabien que podien fer més coses i trobaren la manera de fer-les; començaren per un programa despertador a l’FM i seguiren explorant altres formats radiofònics, acabant el primer creant un magazín de migdia anomenat El terrat i l’altre, desenvolupant l’emissora dels 40 Principals, amb la qual aconseguí el lideratge absolut. La ràdio del raval de Santa Anna fou la seva particular plataforma de llançament que els va portar cap a Barcelona; però a la capital catalana les coses ja no els foren tan planeres. L’Andreu va haver de lluitar força temps per situar el seu programa en el millor lloc del rànquing de la ràdio del cap i casal i el Javier va d’haver de fer mans i mànigues per aixecar una programació moderna a l’emissora degana i una mica ‘vella’ que era aleshores Ràdio Barcelona.
Amb el temps el canvi que experimentaren les seves carreres professionals fou important: l’Andreu va muntar una productora i va iniciar el seu camí a la televisió; el Javier, va fer cap a París en una primera destinació premonitòria del que seria la seva llarga carrera professional desenvolupada en diferents països.
Quaranta anys després de la seva confluència inicial i quan d’altres en la seva situació començarien a pensar en anar deixant feines, tots dos han acceptat reptes compromesos, quan en les seves carreres professionals ja no els fa falta demostrar res.
Algunes persones no esgoten el talent ni amb els anys; el cas que he explicat és paradigmàtic de com un binomi format per dos nois que un dia arribaren al raval de Santa Anna i s’endinsaren en un món desconegut, han aconseguit excel·lir amb èxit.
