Una constant de la cultura d’aquest país nostre és la despreocupació general que hi ha pels clàssics i/o per les figures importants i clau del passat més o menys recent.
No sé si és fruit dels temps de consum fugaç i instantani que vivim o és un mal més arrelat i profund, però el cert és que és una evidència que només es trenca quan hi ha «anys de...» o celebracions especials. Costa una barbaritat trobar llibres d’autors que no siguin d’actualitat rabiosa en llibreries més o menys convencionals i això per no parlar de recomanacions, de lectures escolars o d’actes públics.
I també resulta curiosa aquesta facilitat quasi màgica que tenim per oblidar-nos de personalitats que van representar una part fonamental del nostre ahir i que semblava que fossin (i que de fet ho són i ho haurien de seguir sent) imprescindibles en tots els sentits culturals, ètics i emocionals.
Fa pocs dies vaig llegir un article que reivindicava la figura, ara quasi oblidada del tot, de Terenci Moix, un dels grans autors de casa nostra des del punt de vista de qualitat i també del de vendes. Avui m’agradaria parlar d’un altre d’aquests ‘imprescindibles’ i ara quasi desapareguts del tot, Manolo Vázquez Montalbán. Intel·lectual d’esquerres, periodista hàbil, crític, irònic, gran gastrònom, tímid, afable i bon conversador, autor d’èxit, multipremiat, gran referent en la popularització de la novel·la negra, peça indiscutible de l’univers Planeta i omnipresent en la vida social i política espanyola fins que ens va sorprendre a tots la seva mort a l’aeroport de Bangkok.
De ser un personatge clau en tots els àmbits a pràcticament desaparèixer del mapa només va caler un pas i grans dosis d’indiferència global. Encara sort que ara, Navona, l’editorial que ha reflotat amb gran èxit Ernest Folch, manté una molt lloable política de reedició regular dels seus llibres antics i ja ha publicat El estrangulador, Autobiografía del general Franco, Los alegres muchachos de Atzavara i, tatxín tatxín, la gran sorpresa editorial dels últims anys, Los papeles de Admunsen, la primera novel·la del Manolo, inèdita i descoberta per l’investigador de la Universitat de Auckland José Colmeiro entre totes les caixes de documents que la família de Vázquez Montalbán va donar a la Biblioteca de Catalunya.
El llibre, escrit a mitjans dels setanta, es veu que el va presentar al premi Biblioteca Breve, sembla ser que seguint el consell de Josep Maria Castellet, no va guanyar i per alguna raó desconeguda, es va quedar al calaix.
Llegir-lo ara, quasi cinquanta anys després, és un triple exercici, d’una banda de nostàlgia, de l’altra de misteri, pel fet d’aquest desconeixement de la seva existència i de l’altra per tot el que implica de gran descobriment literari. En aquest sentit, acostar-se a la primera obra del Manolo després de conèixer amb tot detall les seves creacions posteriors és quasi una manera d’anar contra el temps, de capbussar-se en el passat.
Aquest Admunsen, l’alter ego de Vázquez Montalbán, és un jove amb inquietuds intel·lectuals que ha passat dos anys a la presó i que intenta sense gaire èxit guanyar-se un nom en el sistema i convertir-se en escriptor.
La lluita interior és entre seguir endavant renunciant als seus principis ètics o mantenir-se fidel a la seva integritat moral i continuar amb la lluita clandestina contra el franquisme. Coneixent l’obra i el pensament de MVM, és veritablement una novel·la iniciàtica i molt significativa.
I, qui sap, posats a especular, potser llegir-la quan va ser escrita no tindria la força i la capacitat de valorar-la com cal, amb tots els lligams que es poden establir amb la persona, amb el seu pensament i amb la seva literatura ja que la novel·la té, en un estat més o menys embrionari, tots els trets característics que després van acabar configurant la literatura personalíssima del Manolo.
Los papeles de Admunsen és també un reflex de la seva personalitat i dels seus neguits personals, culturals i morals, emmascarats només en la carcassa exterior, amb aquesta identitat aparentment nòrdica pensada per ocultar la imatge real i per construir una faula verídica que pogués passar desapercebuda a ulls de la censura o, com a mínim que pogués ser llegida amb un aparent vel de distància.
És el retrat fidedigne d’una època i la primera prova de foc del gran escriptor i pensador que va ser Manolo Vázquez Montalbán.
Personalment, jo que conservo molts dels seus llibres en un lloc destacat de la biblioteca, no puc fer altra cosa que mostrar-me immensament feliç per aquest descobriment i donar gràcies a aquest esperit justicier de Navona a l’hora de mantenir viu l’esperit i l’obra d’un dels autors imprescindibles del segle XX que, com tants altres, no mereix en absolut ni l’ostracisme ni l’oblit.
