Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, Anna

Un article en un dia com avui hauria de ser o bé d’alegria per aquella sensació agradable de l’esperit nadalenc a ritme de Mariah Carey o bé de balanç de l’any que està a punt de fugir, però no, aquest el faig obrint-me pas entre la boira humida que em nega els ulls. El passat dia 18 moria una companya i amiga, la periodista i pianista Anna Mor Ayuso. En el capítol més fred i asèptic de les fites i de les dades tenia 52 anys, era llicenciada en Ciències de la Informació (UAB) i tenia el superior de piano del Conservatori del Liceu sota el mestratge de Cecilio Tieles i el postgrau de Música Moderna amb Iñaki Sandoval. Va treballar al Nou Diari, va ser redactora de La Vanguardia i directora de Ràdio Cambrils fins que va decidir fer un gir a la seva vida i dedicar-se a la música com a professora del Conservatori de Vila-seca i formant part del trio Brull-Salvador-Mor amb la saxofonista Núria Brull i el percussionista Jordi Salvadó.

Però més enllà d’aquestes dades de currículum, parlar de l’Anna és fer-ho d’una persona optimista, brillant i vital, amb una bellesa lànguida i serena com aquelles dames dels quadres de Montserrat Gudiol que li agradaven. Si l’heu vist tocar el piano, sabreu que les seves mans feien màgia, lliscant amb geni, passió i brillantor per damunt de les tecles, sense perdre en cap moment la seva elegància innata, aquella distinció indissociable de la seva persona. Somrient, càlida, genial, propera i empàtica, treballar al seu costat (he tingut la doble sort impagable de gaudir-ho en la seva doble faceta de periodista i de pianista) era un plaer que generava admiració arreu. Anna, tal com va dir el poeta italià Cesare Pavese, la mort ha vingut i ja té els teus ulls, aquells ulls dolços, suggeridors, amb capacitat per transportar-te a mons subtils i sempre enèrgics, vitals i poderosos. Sí, ha vingut insomne i sorda disposada a fer que el silenci ja no sigui una paraula vana, que es converteixi en un crit sord, en un lament mut i devastat.

La mort ara té els teus ulls, Anna, i també aquell somriure afable que era sempre un recer segur, una promesa de benaurances i de temps millors, un cant etern a l’optimisme, a les ganes de viure, a la nostàlgia d’un futur brillant encara per arribar.

Sí, la mort té els teus ulls i aquells vells remordiments de coses que no hem fet, de paraules que no et vam dir, d’abraçades i petons que no et vam fer. Té els teus ulls i gràcies a aquest regal que ens ha robat, la mort traïdora ha deixat de ser el no-res i ha passat a ser el tot, la vida, el batec del teu cor discret, genial, ferotge i emocionant, l’esperança i el ressorgir, la calidesa, l’esclat de la teva rialla, l’alenar fet de cels blaus i núvols cotonosos i aquella esperança petita i silenciosa que ens porta a pensar en el retrobament, en aquella estació clara on tot s’oblida i es transforma en sentiments que bullen.

Et veig, Anna, fent que la lluïssor i el geni creatiu que comparties amb la Núria fes brillar uns poemes que, per ells mateixos, no haurien pogut aspirar mai a viure envoltats per sempre de tanta bellesa. Si, et veig, elegant, vibrant, solemne i apassionada, i tinc la seguretat que encara que la mort tingui els teus ulls, nosaltres tenim la certesa infinita de la teva amistat, la contundència dels teus passos, la vibració magnètica de la teva veu i els qui hem tingut la sort de passar pel teu costat, també guardarem com un tresor la llum eterna dels teus ulls que són nostres.