Vint anys després de l’11M. Autocrònica al Palau de la Generalitat

«El matí s’ha llevat amb una notícia terrible. Un triple atemptat a Madrid, a les estacions de tren d’Atocha, Santa Eugenia i El Pozo, que començava a multiplicar morts i ferits a proporcions dantesques.

En un primer moment, tot apunta a ETA, fins i tot el lehendakari fa una declaració en aquest sentit. A mi no em quadra, i em quadra menys a mesura que augmenta el nombre de víctimes i va coneixent-se el format de l’operació».

Així començava el meu dietari d’aquell dia, quan treballava al departament de Presidència de la Generalitat, que al cap dels anys vaig publicar amb el títol Al Palau, a l’hivern (Editorial Base, 2017).

Escrivia cada dia al vespre, i al vespre ja s’havia esclarit la incògnita que els autors eren terroristes islamistes, tot i que l’endemà la majoria de diaris van donar per bona la versió del PP que era ETA, perquè el president José Maria Aznar havia trucat als directors dels diaris assegurant-los-hi. Si era ETA, trauria suc de l’atemptat –encara són allà, valga’m Déu, val!– a compte de la unitat d’Espanya; si no, l’atemptat es vinclaria a la foto de les Açores i la participació espanyola a l’espúria guerra de l’Irak, basada en una mentida. No ho va ser, i una altra mentida d’Estat li va costar les eleccions del diumenge següent, dia 14.

A Palau hi havia molta agitació i, en la meva condició d’expert en el conflicte basc, polítics de tots els colors del Tripartit em demanaven l’opinió. Hi dic la meva en raó del coneixement empíric, però el meu càrrec m’obliga a documentar-me.

Faig trucades a Euskadi, sobre tot a polítics de l’esquerra abertzale ben connectats al Nord, i al conseller d’Interior, el meu amic Xabier Balza. La conclusió creuant fonts i contrastant-les és que els atemptats de Madrid no segueixen el patró operatiu d’ETA, ni tenen capacitat logística ni l’explosiu és el que fan servir ells; mentre que, en sentit contrari, sí que segueixen els protocols del terrorisme gihadista i ben aviat es descobreixen les primeres pistes que van engreixant aquesta línia d’investigació.

El moment central d’aquell dia intens va ser quan el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, em va cridar al seu despatx. Ell i jo sols, com sempre que encabat parlarien dels delicats temes del conflicte basc, en el moment de les converses entre ETA i l’esquerra abertzale i el nou govern Zapatero.

Pasqual Maragall i jo érem vells amics, però en aquell moment ell era el president de la Generalitat que em demanava dades concretes per fer-se una opinió dels atemptats que estaven costant un dolorós balanç de morts i ferits en temps real, i que estaven trasbalsant la política i l’opinió pública domèstica i internacional.

Li vaig argumentar, ja amb prou detalls, que no havia estat ETA, i li vaig respondre un munt de preguntes concretes. Si havien fet la massacre d’Hipercor, per què no podien haver fet la de Madrid?

Li vaig dir que a Hipercor la intenció no era fer víctimes civils, i per això van fer tres trucades avisant que s’havia de desallotjar i que precisament per no fer-ho el Tribunal Suprem va condemnar l’Estat espanyol per negligència.

Un atemptat a la irlandesa, demostrant capacitat operativa i de crear alarma social però amb l’edifici buit; altra cosa és que ni això s’hauria d’haver fet mai i que la primera responsabilitat és dels criminals. La disjuntiva en clau bèl·lica era que ETA deia que practicava una violència «selectiva» i la dels islamistes era «indiscriminada», que el que per uns eren «danys col·laterals», per als altres eren l’objectiu. Terribles, crus arguments en un dels moments de més responsabilitat de la meva trajectòria institucional.

A les dotze, hi ha una concentració silenciosa a la plaça de Sant Jaume; a la una, reunió extraordinària del Govern, i a les tres, de l’equip de crisi. Després, seguint les instruccions del president, amb el seu equip de comunicació vam preparar una declaració institucional que emetria TV3: una manera de contrarestar la campanya del govern espanyol amb la mentida «ha sido ETA».

Ve l’equip de TV3 i els hi falla el teleprompter, de manera que el president ha de llegir l’acurat text que ha enllestit Jaume Badia, director d’Anàlisi i Prospectiva, intel·lectual brillant, d’un català puríssim. El president em vol al seu costat mentre l’enregistren en un plató improvisat. L’aturo dues vegades per corregir que s’entrebanca i per suggerir-li èmfasi en la convocatòria de manifestació: altres tres preses. Quan acabem, sortim al pati dels Tarongers, m’agafa pel braç, me’l prem i em rasca el cap a manera de carantoines, mentre em diu «gràcies per tot». M’emociono.

A partir d’aquella combinació entre valentia i honradesa de Zapatero i Maragall, amb el dol a flor de pell, va començar el viatge al final de la violència.