La nova llei d’universitats i el ministre Manuel Castells

Un dels ministres que està passant més desapercebut del govern de Pedro Sánchez és el sociòleg català Manuel Castells, responsable del Ministeri d’Universitats. El pacte de govern entre PSOE i Unidas-Podemos va forçar la creació per primera vegada del Ministeri d’Universitats, al marge de les competències de Ciència i Innovació.

La seva creació va sorprendre a tothom. Els dos partits del govern de coalició s’havien compromès, durant la campanya electoral, a reforçar les competències del ja tradicional Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Amb el nou repartiment les universitats espanyoles se les han de veure, almenys, amb tres ministeris: Educació, Universitats i Ciència i Innovació.

L’actual Ministeri d’Universitats s’ocupa en exclusiva de les directrius i el marc regulador de les universitats espanyoles; sols compta amb una Secretaria General d’Universitats, i gaudeix d’un dels pressupostos més baixos (l’any 2021 sols disposarà de 542,5 milions d’euros). És un ministeri que s’ocupa del paraigua normatiu de l’Estat espanyol, mentre la política universitària en si és competència exclusiva de les comunitats autònomes. A banda de les despeses de personal i les despeses corrents s’ocupa de finançar les universitats Menéndez Pelayo i la UNED.

Per si no n’hi hagués prou, el nomenament de Manuel Castells com el seu titular va causar també una gran sorpresa entre els acadèmics i els responsables universitaris. Ningú qüestiona la vàlua intel·lectual de Manuel Castells, però la seva trajectòria professional i intel·lectual així com la seva gran discreció mediàtica li adjudica un perfil polític difícil de classificar i força inèdit en la fauna parlamentària espanyola.

Per entendre una mica la seva heterodoxa figura sols cal seguir una mica la seva trajectòria. D’ascendència catalana, va néixer a Albacete ara fa 81 anys. Va cursar els estudis de Dret i Economia a la Universitat de Barcelona i l’any 1962 es va exiliar a França per motius polítics. Es va doctorar en dret i sociologia en la Sorbona i altres universitats franceses; el 1979 va ocupar la càtedra de Planificació Urbana i Regional de la Universitat de Califòrnia en Berkeley; entre 1996 i 1997 va ser investigador del CSIC a Barcelona, i l’any 2001 es va incorporar a la UOC. Ha treballat 24 anys en universitats privades nord-americanes, i ara porta dues dècades en la UOC, la primera universitat híbrida que presta un servei públic i és a la vegada gestionada per una fundació privada sense ànim de lucre. Ara Manuel Castells ocupa el sisè lloc del rànquing dels acadèmics més citats en l’àmbit de les ciències socials.

Malgrat el seu tarannà discret i poc donat a les aparicions mediàtiques, els que el coneixem de prop sabem que és una persona de paraula i de fortes conviccions. Tal vegada per aquest motiu, durant les darreres setmanes, no paren de sortir a la premsa escrita les opinions d’acadèmics, científics, o responsables universitaris sobre la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) que presentarà en setembre el ministre Castells per a la seva tramitació parlamentària. Per les seves escadusseres aparicions als mitjans sabem que voldria acabar en allò que ell anomena proliferació de pseudouniversitats privades, la precarietat del professorat i no veu cap inconvenient que un tècnic sigui el rector o rectora. Tothom està a l’aguait dels seus moviments, i sembla que la figura del ministre no deixa tranquil a ningú.

Sobre la necessitat d’adaptar el sistema universitari espanyol a una nova realitat social, cultural i econòmica sembla que tothom hi està d’acord. En les darreres dues dècades els canvis han estat tan profunds que la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) que va entrar en vigor l’any 2001 i es va reformar per darrera vegada ara fa 14 anys, s’ha quedat desfasada a l’hora d’afrontar la realitat actual. En 2007, la darrera reforma de la LOU va escometre l’ordenació dels ensenyaments universitaris per adaptar-nos a les directrius del malaurat Procés de Bolonya i adaptar les nostres universitats a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Probablement, les retallades pressupostàries que varen patir les universitats a partir de la crisi del 2008; l’adaptació canònica i acrítica d’un mètode d’aprenentatge que entrava en contradicció amb la pròpia essència de la universitat, i la pròpia arbitrarietat de la norma (ensenyaments de 180, 240, fins a 360 crèdits ECTS), varen donar lloc a una certa paràlisi de la vida universitària que encara avui estem vivint.

A partir d’una anàlisi acurada de la realitat de la universitat espanyola, els responsables ministerials han creat tota una sèrie de comissions transversals que han identificat cinc àmbits estratègics: Governança i estructura del sistema universitari, Estatut del personal docent i investigador, Transferència de coneixement, Finançament de les universitats i Estatut dels estudiants.

El passat mes de juny la CRUE, associació que agrupa als rectors i rectores de 50 universitats públiques i 26 universitats privades, va fer públic el document «Universidad 2030: Propuestas para el debate», on presenta les propostes de les universitats espanyoles sobre la nova llei que aviat entrarà en el tràmit parlamentari. A grans trets els rectors reclamen tres coses: que els rectors i rectores de les universitats públiques siguin catedràtics amb una consolidada experiència acadèmica i de gestió; que es garanteixi l’autonomia i un finançament estable de les universitats, i que es millori l’oferta formativa a fi de respondre millor a les demandes actuals i futures de la societat.

És comprensible que els rectors i rectores estiguin neguitosos aquest estiu. Potser aquesta vegada no n’hi ha prou amb uns quants retocs estètics. Aquesta tardor ho sabrem.