La puresa dels blancs: Magda Nogués i Neus Segrià

Puresa de cos i esperit. Amb dos dies de diferència, morien a Reus dues artistes, la meva mare i la ceramista. Eren bones amigues des de sempre i totes dues eren defensores i amants de la lluminositat dels blancs

19 mayo 2021 17:40 | Actualizado a 20 mayo 2021 05:33
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Amb dos dies de diferència, morien a Reus dues artistes, la meva mare, la pintora Maria Magda Nogués Anguera i la ceramista Neus Segrià Fortuny. Eren bones amigues des de sempre, de fet recordo que vaig conèixer la Neus en una de les habituals visites que la meva mare feia al seu taller del carrer Balmes.

Jo era molt petit i sense acabar d’entendre l’abast exacte de tot el que passava allí a dins, recordo que em va fascinar la màgia dels forns, dels colors, de les formes del fang, de la precisió del torn, de l’acció del foc i de totes aquelles transformacions quasi alquímiques que convertien el seu espai de treball en un univers iridescent i canviant. Acostumat a veure i a viure de ben a la vora el món del dibuix i la pintura, el procés igual de viu però més calmat de pintar un quadre, aquell univers de formes, de colors i de transformacions misterioses em va semblar absolutament magnètic.

La Neus m’explicava amb paciència i calidesa, com barrejava pigments metàl·lics i em mostrava de manera empírica com les barreges de fang i de substàncies minerals d’aparença més aviat amorfa, gràcies a l’acció de la temperatura es transformaven en peces rotundes, majestuoses i plenes de color.

Molt més endavant en el temps, quan jo ja em dedicava a la cosa del periodisme, la meva mare es va consagrar amb més intensitat a l’ensenyament amb l’acadèmia de dibuix i pintura que portava el seu nom i per on van passar diverses generacions de joves i de no tan joves reusencs i jo vaig seguir visitant, amb ella o sol, el taller de la Neus, ja fos per documentar algun dels seus molts i sovintejats èxits nacionals i internacionals o per fer-li alguna entrevista de personatge, de les que permetien parlar amb calma de la vida i de l’obra. I era curiós, però malgrat el pas dels anys, en essència res no havia canviat. Començàvem sempre parlant de qüestions personals, d’ella, de la meva mare, transmetent salutacions mútues i després entràvem en matèria, aprofundint o bé en la seva personalitat o en les seves creacions, ja fos a nivell global o bé puntual. I ella, any rere any, visita rere visita, seguia mostrant aquell somriure que transmetia pau, seguretat i passió per la feina i continuava oferint aquell tarannà de mestra amb ganes que els seus alumnes aprenguin, entretenint-se en detalls i en explicacions que permetien que els profans en la matèria entenguéssim els rudiments i els grans moments d’aquella transformació que patien les seves peces des que eren fang amorf fins que en convertien en cobejades obres d’art.

Recordo les fitxes on documentava amb precisió científica el comportament de cada compost sotmès als diferents intervals de temperatura/temps, les peces rebutjades perquè no s’ajustaven al grau de perfecció que ella buscava i les explicacions sobre la qualitat de les formes i dels colors. I en recordo una en especial que em va sorprendre més que les altres, la que feia referència a la puresa dels blancs i a la dificultat extrema que suposava aconseguir-la. I ella dominava els blancs com ningú i aconseguia donar-los-hi tonalitats, escalar-los del blanc pur a un blanc tintat de tonalitats més fosques. I des d’aleshores recordant també el que m’explicava la meva mare tot barrejant tubs d’oli a la paleta, sempre que veig algun quadre o alguna obra on el color blanc hi té protagonisme, penso en aquella llista inacabable de colors que la meva mare recitava de memòria i on hi cabien un bon grapat de blancs diversos que es podien convertir en un núvol cotonós o en el punt de llum destacat d’un bodegó i també en aquells blancs purs que la Neus era capaç de transmetre a les seves peces amb una sempre sorprenent eficàcia.

I si fem cas de la tradició popular, la que associa el blanc amb la puresa de cos i d’esperit, no serà gens estrany pensar que totes dues artistes, defensores i amants de la lluminositat dels blancs, de la seva força, de la seva màxima intensitat, convertides ara en ànimes etèries, seguiran conversant de manera afable, compartint experiències artístiques i personals i mantindran aquell amor incondicional pels blancs, per la puresa feta color, pel color fet puresa. I sí, cada vegada que m’enfronti a un blanc singular em seguiran venint al pensament les imatges de Maria Magda Nogués i de Neus Segrià fent que la vida sigui una mica més màgica.

Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l'Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l'ombra fresca d'una morera.

Comentarios
Multimedia Diari