L’autocensura del periodista, un indesitjable company de viatge que ens acaba afectant a tots

Vaja, deu ser una nosa d’allò que anomenen ‘maduresa’, eufemisme del qual ignorem el contingut precís. El cas és que ens acompanya l’autocensura, el pitjor enemic, segur, d’un periodista amb voluntat independent d’escriure el que pensa i creu. Pesa que, per exemple, ens allunyéssim temps enrere d’un apreciat convilatà després d’un text que pretenia ser crítica argumentada, d’aquelles que hom qualificaria de constructiva. Dedicada a lectors i protagonistes implicats, que és del que es tracta quan situem raonaments negre sobre blanc. 

No oblidem la trucada ofesa, ni allò del «no m’esperava això de tu», també tan dolorós i lesiu per a l’autoestima i les relacions sanes. Vaja, i també, com és costum, resultava que no s’ho havia llegit, que li havien dit, que li havien escalfat l’orella i l’enteniment aquells que troben dedicació divertida sembrar zitzània entre les persones. Un gremi prou nombrós, val a dir. 

Apreciem una disminució radical de la llibertat d’expressió que brolla de les nostres  consciències

Tornem-hi: això d’escriure s’està tornant matèria de risc. I no per manca d’anàlisi equànime de la realitat, sinó per la precaució i la tenalla que et va calant fins al moll de l’os i t’evita tocar certs temes escabrosos o susceptibles d’aixecar polseguera. Al cap i a la fi, el que ha de fer un periodista i no acostuma a prodigar, cada cop més condicionat per la salvaguarda personal, els interessos d’empresa o mil altres limitacions, prou variades. 

Convé molt més una bona raspallada a qualsevol poderós que treure’l de polleguera. En aquestes està un bon tou de l’ofici, intervingut, emmanillat. Apreciem una disminució radical de la llibertat d’expressió que brolla del pitjor indret possible, l’assenyada consciència de cadascú. Existeix un dèficit de comprensió lectora francament preocupant, màxim quan intentes plasmar idees per la via directa, clara i, si pot ser, catalana. Tant se val, t’entenen com volen i com més els convé. 

Des de sempre, ens declarem responsables d’allò que vessem en el diari, però mai de les interpretacions, peregrines o llunàtiques, que cadascú pot realitzar. Per desgràcia, anem agafant el costum d’evitar certs terrenys pantanosos de col·lectius encantats de buscar gresca i brega a partir del que puguin entendre que escrius. 

Evitem referències a cert club

Fa anys, per exemple, que evitem referències a cert club de futbol, amb aficionats dedicats històricament a prendre-s’ho tot a la brava, agafar-se-la amb un paper de fumar i entendre-ho tot just al revés del que pretenies exposar.

Malgrat que ens agradés per tendència, hem abandonat la ironia, conscients que el sentit de l’humor no abunda i la majoria del personal, que prou feina té i energia gasta en tirar la seva vida endavant, no caça les subtileses, ni el que deixes caure entre línies. 

Quan la cautela t’aconsella que escriguis amb el fre de mà posat, malament rai

Quina llàstima això de portar el fre de mà posat. El pitjor enemic del periodista és aquell Pepito Grillo anomenat consciència que surt de passeig per aconsellar-te que no paga la pena, que ho deixis estar. 

Vaja, i nosaltres que volíem escriure sobre tantes coses de Tarragona amb el saludable objectiu de posar el dit a la nafra. Coi d’autocensura. Deu ser un altre indesitjable signe dels temps. I així ens va a tots plegats, en situació francament millorable des que el quart poder ha decidit arronsar-se sense embuts per no prendre mal. Escriure articles ha de consistir en trepitjar ulls de poll. La resta és prescindible, simples exercicis d’estil o desig interessat d’acotar el cap a la recerca del benefici propi. 

Reinvenció

Naturalment, ens rebenta la situació. Ens haurem de reinventar ràpidament per dinamitar aquesta tendència agònica, aquesta caiguda lliure cap al no-res. Érem un pilar bàsic de la democràcia sana, com cal, i vivim orfes de còmplices per animar-nos a seguir. Fer la viu-viu i evitar sancions, pressions, censures, preservació del lloc de treball cada cop més en precari no resulta cap poema idíl·lic. I ens sentim sols perquè la societat ho ignora, no ho valora, no cotitza ni sap que això és bàsic per a la seva saludable existència i progrés. 

Un periodista no es pot autocensurar. De cap de les maneres. I ho fem, cada cop més.

 

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.