Les noies que no tornen a l’escola

El títol fa referència a les noies que deixen els estudis perquè les han casat i és el títol d’un webinar organitzat per Feministes de Catalunya que va impartir l’associació Valentes i acompanyades el dia 13 de setembre passat. Els webinars, seminaris o conferències per internet ja existien abans de la pandèmia, però el confinament els va fer habituals. Jo crec que són una de les (poques) coses positives que ens ha deixat, perquè et permeten accedir a informacions (i a formacions) a les quals seria difícil arribar presencialment. A mi aquest webinar em va fer conscient d’una realitat molt dura, propera però invisible, i m’agradaria compartir-la amb les lectores i els lectors del Diari perquè crec que parlar-ne pot ser útil per ajudar a prevenir-la.

Valentes i acompanyades (https://valentesiacompanyades.org/) és una associació que des de 2014 treballa a les comarques gironines oferint atenció a les dones que han patit o estan en risc de patir un matrimoni forçat i donant a conèixer a la societat aquesta dura realitat que sovint queda oculta en les famílies i les comunitats.

Un matrimoni forçat és aquella unió en què almenys una de les dues persones (quasi sempre la dona) no ha atorgat el seu consentiment lliurement sinó de manera forçada. El matrimoni forçat i el matrimoni pactat o concertat (que en alguns contextos i tradicions s’accepta com a normal i sovint s’utilitza per obtenir beneficis de tipus econòmic o administratiu) no són el mateix (tot i que òbviament tots els matrimonis forçats han estat pactats), però la línia que els separa és molt fina, finíssima, com ho és la definició de consentiment, que sovint és fruit de pressions, d’enganys, de xantatges, de violència física o emocional, o simplement de la impossibilitat d’oposar-hi. Algú em podria objectar que en un matrimoni hi ha dues persones, i que aquestes unions afecten igualment a dones (o noies o nenes) que a homes. Però no és igual. No és el mateix casar-te amb una dona que no has triat tu però de la qual et podràs divorciar si te n’afartes i que no et podrà impedir ni et podrà imposar res que passar a estar sota l’autoritat i el poder d’un marit.

No és el mateix perquè el paper de les dones i dels homes en l’estructura de poder tradicional no és igual i els matrimonis forçats perpetuen la subordinació de les dones a la voluntat del pare i del marit. El matrimoni forçat és una de les vulneracions més greus dels drets humans de les dones, que no només perjudica greument la llibertat, el benestar i la salut de les dones que en són víctimes, sinó també el progrés col·lectiu de tota la societat i especialment de la comunitat que el practica.

Algunes notícies terribles i extremes, com l’assassinat en un crim d’honor de les dues germanes de Terrassa que volien desfer un matrimoni concertat, fan saltar les alarmes i ens horroritzem. Però sembla que ens n’oblidem de seguida. Alguns assenyalen indignats una comunitat o una religió: és la seva culpa i el seu problema. No és cert. El matrimoni forçat no té a veure amb la religió ni amb l’ètnia, té a veure amb el patriarcat, és una manifestació de violència masclista que atempta contra els drets de les dones. Culpabilitzant la comunitat deixem soles i desprotegides les noies. I per contra, els que relativitzen el tema i invoquen el respecte a costums i tradicions també estan implícitament acceptant que les dones (totes) som propietat d’una comunitat i que els nostres drets no ens pertanyen sinó que són els que els homes de la nostra comunitat, graciosament, han tingut a bé concedir-nos. I no, els nostres drets són universals i són de totes, totes les dones tenim dret a desenvolupar lliurement el nostre projecte de vida i a erradicar totes les formes de violència masclista.

Si sempre és difícil denunciar la violència masclista, encara més en aquests casos en què les noies haurien de denunciar els seus pares (que segurament les estimen i no volen perjudicar-les, que potser creuen que les estan protegint d’influències nocives i que poden estar també pressionats). Cal ser molt valenta per enfrontar-s’hi a tot això. Però per molt valentes que siguin, necessiten també estar acompanyades per les administracions, per les entitats, per l’entorn.