l’hora de revisar el pacte nàstic-promoesportcal planificar de forma eficaç i professional el futur

En presència del nostre advocat i encomanats als sants granes en prec de protecció, suggerirem que ha arribat l’hora de revisar el pacte entre el Nàstic i Promoesport.

Una altra temporada més com aquesta i no hi haurà prou cardiòlegs per guarir tanta arítmia. D’acord, siguem positius, per fi ha quedat eixugat aquell dèficit provocat per l’any del somni a Primera que feia perillar el futur a curt i mitjà termini.

Ja som a llarg, establerts a Segona si no hi ha daltabaix de darrera hora, i potser toca revisar, amb certa urgència, la relació, el projecte i els plantejaments entre ambdues parts. No espereu aquí miraculoses solucions de gran expert, ni cap mena d’exigència, però això de què Andreu se n’ocupi del club i les relacions institucionals i la gestió esportiva continuï en mans exclusives de Promoesport necessita una sacsejada a fons, no fos cas que aviat ensumem certa rutina improductiva i ens envaeixi la frustració.

Haurem d’anar per descart. No, no es tracta d’exigir ascensos a Primera que no corresponen, desenganyem-nos, al potencial real del sempre modest i entranyable Nàstic.

No, tampoc no ens beurem l’enteniment en la demanda de què, en sec i per art de màgia, el vestidor s’empleni de futbolistes locals que sentin l’escut i la samarreta. Simplement, no n’hi ha, d’aquestos. És més, tampoc no han existit mai en abundor. 

Tampoc sembla que ningú s’hagi plantejat seriosament, professionalment, com forjar un planter sòlid i de qualitat, amb bases pedagògiques ambicioses. Segur que existeixen mil explicacions. El cas és que, rendim-nos a les evidències, venim d’un bienni àrid per a l’ànima del seguidor, d’aquells períodes que deixen ferida.

L’any passat ens va quedar diàfan que el Nàstic s’havia convertit en un concessionari per a la compravenda de jugadors. Arribaren a l’engròs dels països més exòtics –suposem que a preu de ganga–, amb l’ambició de què algun sortís bo i es convertís en el Naranjo de torn. O sigui, traspàs de promesa promocionada i diners ingressats al compte de les dues parts implicades. En teoria, bufar i fer ampolles. En la praxi, un pandemònium de vestidor tipus Nacions Unides i un rossec inacabable per als ja bregats aficionats.

Si us plau, no perpetuïn aquesta dinàmica d’anar fent i patint, amb aquest futbol descafeïnat

Salvats pels pèls, tampoc podem assegurar que enguany hàgim prosperat. Som el Barça lluny de La Bulladera i un Titanic de local, quina esquizofrènia més curiosa.

Ens temem que també tocarà sofrir fins a darrera hora i aleshores, de bon rollo i amb el lliri a la mà, facin el favor de reunir-se les parts interessades i convenir que així no s’arriba a cap altre port que no sigui surar i sobreviure. Almenys, guanyar a casa.

Almenys, una personalitat pròpia, un futbol divertit malgrat que la categoria exigeixi un estil tan físic que sembla patibulari. De pas, promoure la identificació amb els representants a la gespa, que avui entren i surten com d’un vagó de metro a hora punta. 

Corregir pel pacte 

Diríem que en el seu moment vam vendre l’ànima al diable i ara no sabem com corregir el pacte. Segurament, no quedava altra alternativa, però avui que s’ha esvaït la por econòmica, no demanem llançament dels plats pel cap, ni divorcis, ni cap circ públic, sinó enteniment per planificar de manera professional, eficaç, l’esdevenidor d’una entitat fonamental en la crònica sentimental tarragonina del darrer segle. No hauria de costar tant. 

Arreu hi ha un munt d’exemples on emmirallar-se, referències vàlides, models que esperonen la imaginació. També n’hi ha un carro que només provoquen espant, clar. Però, si us plau, no perpetuïn aquesta dinàmica d’anar fent i patint, amb aquest futbol descafeïnat, deixin de posar a prova constantment la fidelitat dels incondicionals per oferir-los quelcom a canvi. 

Resulta més fàcil afrontar l’evolució quan saps que s’han fet moltes, moltíssimes coses bé. Ara comencen a pesar massa les no tan afortunades. No cal anar a extrems, ni estripar, ni assenyalar presumptes culpables amb el dit segons l’arbitrarietat de l’articulista. Positius i a fi de bé, que no passa res. Però podria passar, que ja hem quedat prou avisats.

 

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent