Més enllà de la gesta del 1981 a Valls

El dia de Santa Úrsula es complien quaranta anys de la diada que va canviar la història dels castells. La colla Vella va carregar i descarregar el quatre de nou amb folre i la colla Joves, el cinc de vuit. Era l’inici del que s’anomena la segona edat d’or dels castells. Per recordar-ho, la ciutat ha impulsat la realització d’un documental, El Pas, que reflecteix molt bé com es va gestar aquella jornada, però, sobretot, constitueix un homenatge als castellers que la van fer possible.

Dirigit per Maria Roig, El Pas és un excel·lent treball de memòria, i un viatge emocional. Però va molt més enllà i ajuda a explicar l’ànima dels castells. L’Ajuntament de Valls em va convidar a participar en l’acte de presentació i vaig tenir l’honor de compartir amb els castellers les meves vivències i reflexions, com a nen que vivia al número 5 del carrer de la Cort, a tocar de la plaça del Blat. I, després, com a periodista.

L’arribada dels castellers a la plaça, les diades, el so de les gralles, la gentada a la porta de casa... formen part dels meus records. L’any 1981 ja exercia de periodista. I seguia lligat a aquelles experiències de la infantesa, però intentava veure els castells amb ulls de periodista, explicar què signifiquen, què representen, quins valors aporten... El dia de Santa Úrsula vaig intentar explicar el que per mi signifiquen els castells a partir d’aquesta doble mirada:

1. Els castells són un acte de coratge, de valor. D’afrontar el risc personal per assolir un objectiu col·lectiu. La capacitat de superació, de resiliència.

2. Una expressió de la capacitat de sacrifici. El fet de crear una obra perquè la gaudeixin els altres. Sempre he pensat amb la generositat dels que fan pinya, dels baixos, dels components del folre, que no poden veure el castell que està creixent damunt seu.

3. Una convicció. És a dir, la voluntat d’intentar l’impossible. De somiar. De fer realitat la utopia.

4. Una mostra de perseverança. Darrere d’aquells castells del 81, hi havia anys de treball, tal com expliquen els protagonistes en el documental.

5. Un fruit del lideratge. És extraordinari el fet que la idea que llença un cap de colla, per exemple, aconsegueixi mobilitzar les energies físiques i mentals necessàries per superar totes les barreres.

6. Una reivindicació del vincle entre les persones. No hi ha millor obra d’equip que el fet de carregar un castell amb la implicació de centenars de voluntats.

7. Una expressió cultural i d’identitat. Com es diu en el documental, els castells són la creació d’una obra d’art, d’un monument col·lectiu.

8. Un factor d’inclusió. Els castells són excepcionals per la seva capacitat d’empatia amb l’altre, de superar qualsevol forma de segregació. Recordo la importància dels castells a l’hora d’acollir a la immigració dels anys 60 i 70. Amb paraules, del Paco Candel, a l’hora d’incorporar al país als nous catalans. I en aquest sentit, penso que segueix sent una eina imprescindible per la cohesió social. Una eina cada vegada més i més necessària.

Aquesta inclusió arriba des de fa uns anys a les dones, el que té un mèrit immens. Especialment per les castelleres, que han lluitat molt per aconseguir-ho.

9. Un motiu de rivalitat. A Valls, de molta rivalitat. Tanta, que sense ella, la Vella i la Joves no haguessin aconseguit aquella diada històrica. Els aplaudiments creuats a la plaça (els de la Vella als Joves, i viceversa) demostra que els castellers n’eren plenament conscients. Recordo, a finals dels anys setanta, les enceses discussions entre els partidaris d’una i altre colla, quan alguns estius treballava a la MAI, o quan els estudiants participàvem en les tasques del camp. Jo escoltava les discussions amb molt d’interès, però a mi sempre em quedava saber el per què?

Quan dic que sóc de Valls, sovint em pregunten... de quina colla ets? Jo contesto que de les dues... i s’ho creuen. Quan m’ho pregunten a Valls, dono la mateixa resposta i... em miren amb incredulitat. A Valls és difícil ser neutral, i aquí està la gràcia! No cal donar-hi més voltes.

10. Un argument d’esperança. Un dels trets característics dels castellers, i castelleres, deia, és la capacitat de superació, de resiliència. La pandèmia ens ha posat a prova: ha estat una experiència molt dolorosa. Amb milers de víctimes. Amb una profunda crisi. I pels castellers ha estat especialment difícil, perquè afecta plenament a l’essència del que són. Ara simbolitzen els anhels de superar tot el que ha significat la pandèmia. El documental ha estat un primer Pas i, l’any que ve, les Decennals de la Candela seran la celebració per la vida que hem recuperat. Començant pels castells.

Josep Carles Rius

Nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.