Monsenyor Romero, un exemple de solidaritat

El 23 maig 2015, monsenyor Óscar Romero va ser beatificat. Un màrtir de l’Església assassinat per odi a la justícia, odi a la fe. Un defensor dels pobres i un màrtir de l’opció pels pobres. Un profeta de pau al costat de Mahatma Gandhi i Martin Luther King, que va defensar la dignitat humana i va denunciar les violacions dels drets humans i les llibertats fonamentals, i ho va fer des del testimoniatge de la seva fe i des del seu ministeri pastoral. De fet, Romero és el primer màrtir del Concili Vaticà II.

Les comunitats cristianes de tot Amèrica Llatina fa molt de temps que ja l’havien canonitzat als seus cors com sant Romero d’Amèrica. També ho va fer l’Església Anglicana mundial quan, l’any 1998, la Comunió Anglicana va col·locar una estàtua de monsenyor Romero sobre la Gran Porta de l’abadia de Westminster. Més contundent va ser la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides de 2010 que va declarar que el 24 de març, el dia del martiri, se celebraria cada any a tot el món com el ‘Dia Internacional del Dret a la Veritat en relació amb les Violacions dels Drets Humans i de la Dignitat de les Víctimes’. D’aquesta manera, la resolució de l’ONU reconeixia «la important i valuosa obra de monsenyor Óscar Arnulfo Romero del Salvador [...] i la seva dedicació al servei de la humanitat, en el context de conflictes armats, com a humanista dedicat a la defensa dels drets humans, la protecció de la vida i la promoció de la dignitat humana». Podríem descriure aquest acte de les Nacions Unides i dels governs del món com la seva «canonització secular».

El 24 de març de 1980, mentre celebrava missa, monsenyor Romero va ser cosit a trets. En un dels països més catòlics del món, dedicat al Crist Salvador, l’arquebisbe metropolità de la capital va ser assassinat a trets durant la celebració eucarística. Aquesta coreografia hauria superat fins i tot la capacitat de Hollywood o la imaginació de Buñuel. Va ser un crim contra la humanitat. Un magnicidi que es va posar en pràctica d’una manera litúrgica i va ser dut a terme per un esquadró de la mort vinculat a les forces armades de l’Estat. Un crim planificat, aprovat i finançat no per ateus ni per marxistes o per fanàtics islamistes, sinó per membres rics i poderosos de l’oligarquia catòlica i evangèlica cristiana i els seus militars.

Monsenyor Romero, sens dubte, tenia carisma des de la seva autèntica opció pels pobres. Escoltava els pobres, de fet consultava els pobres, llegia el món des de la perspectiva dels pobres, des del costat ocult de la història, articulava els patiments i les aspiracions dels pobres, estimava els pobres i, sobretot, defensava els pobres, per això l’anomenaven «la veu dels que no tenen veu». Va reinterpretar la frase de sant Ireneu en «la glòria de Déu és que el pobre visqui».

Monsenyor Romero va posar-se al costat dels pobres durant els seus tres anys com a arquebisbe metropolità d’aquell petit país centreamericà, marcat per una desigualtat econòmica brutal i immers en un conflicte social i polític massiu que el col·locava cada vegada més a la vora de la guerra civil. També va haver de conviure amb l’hostilitat oberta de quatre germans bisbes: l’engany, els ressentiments, les intrigues... Era un arquebisbe aïllat, una vergonya per al Vaticà, l’Església i la seva jerarquia.

El papa Francesc va declarar recentment que «per a mi Romero és un home de Déu» i va desbloquejar la causa paralitzada de la seva beatificació. Durant més de 30 anys, els detractors de Romero temien que la seva canonització pogués ser interpretada com la canonització de la teologia de l’alliberament que, durant quatre dècades, havien intentat eradicar. Es va crear una mena de Romero-fòbia i van aconseguir endarrerir considerablement el procés, però finalment aquest màrtir del segle X, que va ser assassinat per odi a la fe, aviat serà un sant per a l’Església del segle XXI i un símbol especial per a aquest pontificat.

Óscar Romero encarna un compromís de fe que és inseparable de la recerca de la justícia, així que podríem dir que el lema dels jesuïtes, «al servei de la fe i la promoció de la justícia», ha estat també beatificat.

L’esperit de Romero continua viu als nombrosos comitès de solidaritat Óscar Romero escampats pels cinc continents. A Tarragona-Reus també comptem amb el nostre Comitè, que porta a terme projectes solidaris per al desenvolupament econòmic a Amèrica Central, en concret a Guatemala, Nicaragua i el Salvador. També col·labora amb la dotació de beques d’estudi per a joves indígenes sense recursos. A nivell local, imparteix xerrades de sensibilització a col·legis i instituts i, cada dos anys, convida un grup de joves indígenes becats perquè expliquin personalment, als joves de les nostres comarques, la seva vida i la seva experiència personal, molt diferent i que res té a veure amb la nostra societat de consum. No cal dir que aquestes experiències no deixen indiferents a ningú. Altres activitats destacades són els viatges solidaris, la venda de productes de comerç just, etc.

Aquests dies, sense anar més lluny, un parell de metges tarragonins, convidats pel nostre Comitè Óscar Romero, visitaran dues poblacions de Guatemala frontereres amb Mèxic, de població indígena de parla maia. Hi aniran acompanyats del pare jesuïta Paco Xammar. L’objectiu principal és analitzar les necessitats sanitàries d’aquesta regió muntanyenca i oblidada, habitada per unes 80.000 persones, per abordar els problemes de salut: l’alta mortalitat infantil, la desnutrició severa, les infeccions i malalties, parasitosi, etc., en una zona on els serveis sanitaris són inexistents i on tot està per fer. L’índex de pobresa a la regió és del 91%. La pobresa extrema afecta quatre de cada deu habitants i la piràmide de població mostra cruament com baixa el nombre de persones a partir dels 35 anys. El projecte detectarà les necessitats de la gent i està previst contactar amb més de 30 comunitats per saber com se’ls pot ajudar des d’aquí. Aquests metges voluntaris s’estaran un mes a Huehuetenango i, a la tornada, vindran carregats d’històries i casos que ens tornaran a mostrar les distàncies enormes que separen el primer i el tercer món. D’aquesta manera, la opció pels pobres que ens va ensenyar monsenyor Óscar Romero continua vigent avui dia.