On són les nostres difuntes?

Queda mal de dir, però sembla que no puguem parlar de morts fins que arriba la festivitat de Tots Sants. És aquell moment en que recordem que hi ha un espai que s’anomena cementiri, on reposen les restes dels nostres difunts. I con dicta la tradició, tenim una cita anual amb ells, i toca visitar-los. No vull portar la contrària a la tradició, però hem de reconèixer que el record per a les persones estimades no necessàriament es troba geolocalitzat en un espai donat, ni s’activa d’acord amb un data en el calendari. Ens pertanyen els records íntims, que són allò que hem pogut retenir (i que ningú ens pot arrabassar) després del dol per la pèrdua.

Els vius visitem aquests dies la ciutat dels morts, doncs sempre hem pensat metafòricament en els cementiris com a reproducció de la mateixa societat. El revers que s’emmiralla en els cementiris té les mateixes connotacions en termes de classe social, d’orígens culturals, d’aficions esportives, o de conviccions religioses. Però on està el gènere? Perquè també els cementiris han esborrat a les dones?

En la nostra cultura, homes i dones som inhumats sense distinció, i sovint junts dins de sepulcres familiars. Però si afirmo que la dimensió del gènere és absent en els cementiris, és perquè en la reivindicació del seu patrimoni històric, la immensa majoria de tombes que reten homenatge a figures destacades, acostumen a ser d’homes. Pròcers, polítics, filàntrops, artistes, esportistes, ‘santets’ i resta de personatges al voltant dels quals s’acostumen a dissenyar les rutes culturals en els cementiris patrimonials, i en les que les presències femenines pràcticament són anecdòtiques.

Ara que tots expressem una alta sensibilitat amb el supòsit de que tota persona ha de veure garantit el seu dret a poder ser inhumat segons les seves conviccions religioses i espirituals, potser caldria preguntar-se per l’inexplicable buit en relació a les tombes femenines. Prou exemples podrien ser recordats al llarg de la nostra història, en els que les dones van jugar un paper cabdal, que en van ser les protagonistes, i fins hi tot algunes en van perdre la vida pels seus ideals. No tindria sentit que els nostres cementiris, en tant que espai institucionalitzat de la remembrança, també ens ajudin a mantenir el record de la lluita que les dones han fet durant dècades per transformar la societat? Tenim un deure de memòria amb elles, amb les nostres difuntes.