Patiments evitables

L’altre dia em vaig discutir amb qui no tocava. La causa de la trifulga tenia més a veure amb la versió que jo m’havia fet del capteniment de l’altre que amb fets objectius i apamats que un tribunal pogués valorar. Crec que el 95% de les discussions que protagonitzo són d’aquesta mena, un origen que, no per ser tan freqüent, deixa de ser de baixa qualitat. Em sap greu. I m’emprenya comprovar que passa el temps i potser ja no milloraré gaire, si és que ho faig. M’he consolat una estona dient-me que aquest enèsim mullader tot just és un contratemps, un entrebanc pel camí, una topada natural. Que la vida mateixa és un esport de contacte. Aquestes renyines sempre deixen alguna osca. És natural. La gràcia és saber superar les ferides que, inevitablement, causa el fet d’estimar-se o de compartir la feina, la família o qualsevol altre espai de proximitat. En fi. La cosa és que buscant inspiració per escriure, he topat amb l’entrevista al psiquiatre Javier García Campayo. L’home diu que tot patiment és real perquè les persones l’experimenten i el senten com a real. Segueix i es pregunta quina part d’aquest patiment és evitable. «Es calcula que prop d’un 80% és evitable perquè, en realitat, és generat per la gent i la seva interpretació negativa i distorsionada de les coses. Sí que hi ha un 20% de patiment que seria inevitable, però la majoria té a veure amb allò que ens diem a nosaltres mateixos, les crítiques que ens fem o els punts en què ens quedem aferrats al passat o al futur». Aquest metge ve a dir, penso, que patim (o ens discutim) per coses que no són reals, que només passen al nostre cap. Per tant, pensava, hi ha esperança perquè contra aquestes il·lusions s’hi pot lluitar. M’he alegrat i he llegit la conversa fins al final, tot esperant alguna indicació pràctica. El doctor acaba dient això: «És important tenir clar que la felicitat és dins teu». M’he alegrat més, perquè a Lluc 17, 21 surt això: «El regne de Déu és dins vostre». Potser sí que me’n sortiré.